Pogacar fasaltar la banca del Tour al Galibier
L’astre eslovè firma una exhibició que noqueja Vingegaard, guanya l’etapa i es vesteix de groc en un dia pels Alps en què van destacar Ayuso i Rodríguez.
Les cares, aquestes cares que sempre observava Miguel Induráin abans d’ordenar als seus que acceleressin a les muntanyes. La de Tadej Pogacar, a la meta de Valloire, és la d’un home en fúria, encès, feliç, que crida gairebé per fer-se sentir entre el terrabastall general. Guanya i es vesteix de groc. Venç i els sotmet a tots. Aplica el seu guió i la resta abaixa el cap. Mira al seu voltant i comprova que té un equip intractable amb Juan Ayuso, quina pena que sigui gregari, com a principal abanderat dels seus.
La cara de Jonas Vingegaard, en el mateix entorn de Valloire, és un poema. Fins i tot Carlos Rodríguez, que travessa la meta al seu costat, li dona un cop per animar-lo. Mai se li havia vist una expressió tan preocupant: no té equip, sobretot perquè Wout van Aert està ranc per culpa de la patacada que va tenir diumenge camí de Bolonya. El cop de Pogacar sobre el seu rival ha sigut doble: esportiu i psicològic; sort que l’astre danès té ara dos dies de recuperació abans d’enfrontar-se a una contrarellotge que, com el turmenti, acabarà d’encendre totes les alarmes en el Visma.
Tàctica i fortalesa
A Pogacar sobre el podi se’l veu somrient, denota felicitat, poder, energia per totes bandes. Ha realitzat una fantàstica exhibició, una lliçó de tàctica i fortalesa de l’UAE, el seu equip, que no és a l’abast de cap altre grup rival, els que miren i procuren d’administrar pèrdues.
No hi ha res improvisat a l’equip de Pogacar. "Bona feina, nois. ¡Sensacional!", senten els corredors des de l’orellera. Si fos un partit de futbol, haurien guanyat per golejada. Fa mesos que han estudiat les etapes clau del Tour. Al contrari del que li ha passat al Visma, els genis de l’estratègia, ells han pogut conscienciar els seus ciclistes, administrar-los el treball, dir-los com, quan i on han de marcar un ritme que elimina la majoria dels rivals.
A l’hivern i a la primavera, mentre l’UAE prepara el Tour a consciència, quan ja tenen clar, sense rivals consistents, que el Giro serà una espècie d’entrenament, el Visma visita més els serveis d’urgència hospitalaris i fins i tot els quiròfans que la sala de les estratègies. No només se’ls trenca l’equip, se’ls fa mal el líder. Des del març han hagut d’anar improvisant els gregaris del danès sense saber si podria córrer el Tour.
El treball estructurat surt a la perfecció perquè Pogacar faci el que s’ha decidit, que ataqui en l’últim quilòmetre de pujada amb tots els rivals llançant escuma per la boca i es llanci sense temor en la baixada a Valloire cap a la victòria. Ataca i només li respon Vingegaard, que pateix la mateixa sensació de misèria que han notat tots els que aquest any han mirat de contrarestar-lo. És impossible seguir-lo. Per això, el cop a Vingegaard al Galibier és molt més dur que els 37 segons cedits a Valloire.
Com un possés
Ayuso dona l’últim relleu a 800 metres del Galibier i és el senyal perquè exploti Pogacar. Vingegaard se li enganxa. Evenepoel vol i no pot. La resta ni ho intenta. Però Pogacar no para, no demana relleus a Vingegaard com a Bolonya. Ho recalcarà. A 500 metres perd la roda; primer són tot just 20 metres. Ja no el torna a veure perquè en el descens Pogacar es llança com un possés, a 90 per hora, i Vingegaard rebenta fins a comprendre que és millor deixar-se agafar per Rodríguez, Ayuso (quina gran parella espanyola), Roglic i Evenepoel.
Arriba esprintant, amb aquesta cara de menjar-se el món tan diferent de Vingegaard que sembla un boxejador quan s’aixeca de la lona . "Soc superfeliç pel que l’equip i jo hem fet en aquesta etapa. He aconseguit una de les cinc millors victòries de la meva carrera. No sé com anirà el Tour, però és un dels meus grans triomfs. Ha sigut una bogeria", confessa Pogacar. Res a afegir, senyoria.
