El plor i la rebequeria de Ronaldo i la mediocritat de Mbappé

Els dos monstres sagrats d’aquesta Eurocopa van estar a punt d’anar-se’n a casa, així, de cop, gairebé sense adonar-se’n, com qui no vol la cosa, sense fer ni brot, fallant-les totes, més que totes, ¡fins i tot un penal!, i això que són, insisteixo, no només les estrelles d’aquest campionat, sinó dos dels esportistes, ídols, que més diners guanyen de l’esport actual. D’acord, els diners no compten. Bé, sí que compten, sí, quan tu no fas la teva feina bé, ni tan sols en el partit de vuitens de final, sí que compta. Una altra cosa és perdre, davant un gran, a la final.

Ja sé que saben que estic parlant de Kylian Mbappé, la megaestrella, ¡ja! ¡per fi!, del Reial Madrid, que, sí, es va partir la cara per França, però que, en l’eliminatòria de vuitens, contra Bèlgica, serà pel nas, la mascareta o perquè s’està reservant per quan trepitgi el Santiago Bernabéu, ja insonoritzat, el cert és que tret de la seva pell, la seva fama, la seva imatge i el seu suculent i grandiós compte corrent gràcies a un gol de xiripa, a un autogol de Vertonghen, doncs el xut d’un suplent, el seu company en el PSG, Kolo Muani, anava fora, molt fora, massa fora.

Camí de la jubilació

I si a Mbappé el va salvar un suplent, perdó, un rebot, el cel va premiar un Cristiano Ronaldo ja camí de la jubilació, melancòlic, acabat, matusser, imprecís, ploraner, amb una oportunitat més, a quarts, contra França, divendres, després del tremend Alemanya-Espanya. El partit que va fer CR7 contra Eslovènia, fallant un penal (ell diu que el primer que falla aquest any, no ho sé, no en tinc ni idea, caldrà creure’l), va ser per plorar. I, sí, va plorar com un nadó.

Ja coneixen la seva teatralitat, només comparable a la de Vinícius Júnior. Aquest Reial Madrid sembla, en efecte, el teatre dels somnis. O dels plors. I si, el plor de Ronaldo va ser gairebé una inundació, després, tot cal dir-ho, que Oblak volés sense motor cap al seu pal esquerre per aturar el penal. CR7 es va enfonsar a la gespa, tot l’equip, tota la plantilla, tots els auxiliars, van anar a consolar-lo. Tot va ser molt patètic, la veritat. Semblava la caiguda de l’imperi romà, però només era futbol i Ronaldo va tornar a tenir la seva oportunitat, atrevint-se a inaugurar (això sí, de confiança cega en si mateix en té, a tones) la tanda de penals. Va marcar i, a partir d’allà, tal com ell va reconèixer al final, es va tornar a animar, va anar de 8 a 80".

Dos golejadors purs

I el quadre de l’Eurocopa, que no la vida, ens ha premiat, a quarts, amb un apassionant duel entre Mbappé i Cristiano Ronaldo. Un que arriba al Reial Madrid i un altre que se’n va anar i no es va notar. Hi ha qui imagina, qui intueix, que la carrera del francès pot ser molt similar a la del portuguès a la Casa Blanca. No és difícil imaginar-la. Tots dos són dos animals d’àrea, golejadors purs que, la veritat, de moment no estan fent res, res, res a l’Eurocopa (com altres grandíssimes estrelles, ja que han arribat totes esgotades, sense piles), però continuen sent dignes d’admiració i observació.

Notícies relacionades

Rendit a Lamine Yamal

El repte de la batalla de Stuttgart

Els veus jugar a tots, perdó, a totes i cada vegada t’adones més que Espanya no només és la millor, sinó l’única que sap al que juga, com es juga, com domina i com arribar a la final i guanyar-la. Diuen (i m’ho crec, ¡i tant, que sí!) que quan ens vam marcar el 0-1 contra Geòrgia, amb aquell autogol, hi va haver cridòria (i molta felicitat) en la concentració d’Alemanya. Bé, doncs se’ls acabaran les rialles, que es vagin preparant, són els següents que visitaran el dentista.

Veus jugar Mbappé i Cristiano Ronaldo i, després, canvies de canal i veus en acció Nico Williams i Lamine Yamal i et fa el riure. Uns ploren i els altres, els nens, juguen. I, mentrestant, aproven l’ESO. Com ha de ser.