Futbol de guarderia

Sense voler-ho ni remotament, Lamine Yamal i Nico Williams, la millor parella de ball de l’Eurocopa, han invocat com ningú Javier Marías. "El futbol és la recuperació setmanal de la infància", afirmava el gran escriptor madrileny. Com dubtar-ho després de veure el nen català (16 anys) i el xaval navarrès (21) celebrant els èxits com si fossin al pati escolar, com a garants del vell futbol de descampat, el fangar. Aquell que es jugava per un bocata de Nocilla i els equips s’escollien a pedra, paper, tisora o qualsevol altra modalitat de sorteig.

La desinhibició de tots dos és tan sorprenent com commovedora. Al futbol, en què tant es dramatitza, ells li treuen solemnitat i li afegeixen una frescor de guarderia. El món els focalitza, l’estadi és un formiguer i ells es rifen una ampolleta d’aigua o sincronitzen un ball com dos amigots en un dia qualsevol en un camp qualsevol. Una innocència entranyable. Sobretot quan hores després de la ressaca espanyola, tota una icona com Cristiano Ronaldo és un oceà de llàgrimes per un penal fallat als seus 39 anys, amb el màxim reconeixement universal i diversos combois carregats de títols.

Els veritables herois

Lamine i Nico representen molt més que dos xavals que apunten molt amunt en el mercantilitzat futbol. Quan un i l’altre no dubten un instant a homenatjar les seves famílies, d’alguna manera estan assenyalant els veritables herois. Félix Williams i María Comfort, els pares ghanesos de l’Iñaki i el Nico, van travessar a peu i descalços el desert del Sàhara fins a Melilla, on després de ser enganyats per uns traficants van saltar la tanca i van ser detinguts. Era el 1994 i la María estava embarassada de l’Iñaki. Un advocat de Càritas els va alliberar.

Mounir Nasroui, pare del Lamine, va néixer al Marroc. Sheila Ebana, la mare, a Guinea Equatorial. El seu assentament a Esplugues de Llobregat i més tard a l’humil barri obrer de Rocafonda, a Mataró, la capital del Maresme, no va ser gens fàcil.

Nico i Lamine Yamal no han oblidat les seves arrels –el català brinda els gols amb un gest manual que marca el 304, les tres últimes xifres del codi postal del seu barri. L’esport els ha concedit una via d’escapament i tots dos simbolitzen aquests dies l’Espanya filla de la immigració.

L’Espanya de la formidable atleta gallega Ana Peleteiro. I la del basquetbolista internacional madrileny Usman Garuba, que ja es fa gran a l’NBA. I la del prometedor migfondista Mohamed Attaoui, nascut al Marroc i criat a Torrelavega (Cantàbria) des dels 6 anys.

Notícies relacionades

Espanya remunta contra Bèlgica amb dos gols en l’afegit

L’Espanyol afronta un partit amb valor doble a Vitòria

L’Espanya diversa i plural que ha trobat en l’esport el millor aparador integrador, encara que li pesi a la crescuda ultradreta. La mateixa amb la qual va tenir un aldarull el pare del Lamine. La mateixa que té davant seu un dilema. ¿Aplaudiran Nico i Lamine els que s’omplen la boca amb la sordidesa pàtria? Per a tant ultra, la realitat pot ser l’escòria de la il·lusió.

Le Pen pare ja va vilipendiar la gran França que va guanyar com a local el Mundial del 1998. La França de Zidane, Thuram, Desailly, Henry, Lama, Vieira, Djorkaeff, Karembeu... Avui, Marcus Thuram, Mbappé, Kounde i altres temen l’escalada dels feligresos de Le Pen. No els en falten motius. Tampoc memòria. Que Espanya prengui nota i mentre disfruti amb Lamine, Nico i els molts que estiguin per arribar. Arribin d’on arribin, però que arribin molt millor.