El Visma acorrala Pogacar la vigília de la contrarellotge
L’equip de Vingegaard va mirar de tallar el líder a 80 quilòmetres de meta quan el vent va bufar de costat. Groenewegen va guanyar l’esprint de Dijon.
Que dur que és sentir-se acorralat, en el Tour i en la vida. Són instants, minuts o quilòmetres que duren una eternitat, en què és millor no entrar en pànic, conservar la calma, mirar el jersei groc que es porta posat i asserenar-se, tot i que s’escoltin per la ràdio les paraules desesperades del director, que mira de cridar l’atenció, remeiar l’irremeiable i preguntar als gregaris què fa tan sols Tadej Pogacar envoltat de més enemics que el general Custer al capdavant del setè de cavalleria.
La sisena etapa es va poder convertir en un parany per a Pogacar. Va passar en el dia més pla d’aquest Tour. Tan clar era que tot acabaria en un esprint, en aquest cas amb triomf del neerlandès Dylan Groenewegen, que ningú va intentar una escapada, tot i que fos per aconseguir uns minuts de glòria a la tele camí de Dijon, terra de mostassa i cargols.
Hi havia una alerta. Tots avisats, alguna cosa pot passar i s’ha de rodar amb les orelles rígides. ¡El vent! Ho sabien des del primer fins a l’últim, els que es juguen la general i els que ja comencen a fer càlculs per arribar a Niça. El vent bufarà de costat quan quedin 80 quilòmetres. I va ser allà, quan es movien les banderes dels aficionats i la vegetació que veien els ciclistes, quan el Visma va ressuscitar d’entre els corredors. Que no estaven tan morts com van fer l’efecte en el Galibier. S’ha d’aprofitar cada joia que et dona el Tour perquè mai saps el que pot passar l’endemà. Tots davant; el primer, Christophe Laporte, abans era un animal dels esprints i ara convertit en el principal protector de Jonas Vingegaard quan la carretera és plana. I, per fi, Wout van Aert, al capdavant de la companyia.
El pilot es posava a 67 per hora, caps abaixats. El senyal de tallar els despistats, els que anaven endarrerits. Tot el Visma al davant, a veure què passa, mirant per la cua de l’ull que Vingegaard, avisat per descomptat de l’estratègia dels seus companys, estigués sempre al lloc.
De sobte, Pogacar es va veure més sol que l’una. Tirava tot el Visma, els rivals del Soudal (Remco Evenepoel), de l’Ineos (Carlos Rodríguez) o del Red Bull, com ara s’ha d’anomenar el conjunt Bora (Primoz Roglic), tenien corredors al costat del líder. De cop, l’UAE feia aigües, el mateix bloc que havia entusiasmat en el Galibier, el que havia demostrat que era un conjunt inqüestionable, fins al punt que es pensés que, si fallava Pogacar, una cosa difícil d’assumir en aquests moments, tenien recanvi, principalment amb Juan Ayuso i João Almeida.
Van ser 14 quilòmetres de persecució entre el primer pilot del qual tirava el Visma, principalment Laporte, i el grup perseguidor on anava tot l’UEA tret del jersei groc. Perquè no tenir companys al costat, tret que vagis escapat sol o amb algun rival de la general, és un risc massa greu, sobretot quan queden quilòmetres i es pot produir qualsevol contratemps, una avaria, una caiguda o de nou que els contrincants desenterrin la destral de guerra si torna a bufar el vent amb força. Ho va solucionar Pogacar, però va ser un ensurt, com un malson nocturn, abans de la contrarellotge d’aquest divendres per terres de la Borgonya.
