Els quarts amb més incògnites

¿Suïssa ha deixat de ser Suïssa? ¿Ha abandonat el pensament d’equip petit que es conforma d’haver superat una fase de grups? ¿Anglaterra serà per fi Anglaterra? ¿O continuarà sent una quimera de favorit transferit per la història del futbol? Totes aquestes preguntes quedaran contestades a Düsseldorf, a partir de les sis de la tarda d’avui. O no. El resultat emetrà un dictamen, i potser no és concloent.

El cas és que Suïssa repeteix per segona vegada l’accés als quarts de final, la cota màxima de la seva trajectòria futbolística, que ascendeix progressivament: vuitens el 2016, quarts el 2020... La semifinal seria la següent estació, i al davant hi ha parada, quieta, i mai més ben dit, l’estàtica Anglaterra.

A aquesta Suïssa se li intueix un gen guanyador al camp, potser momentani, conjuntural, que han adquirit alguns dels seus jugadors, alguns d’ells acabant la temporada de la seva vida: el porter Yann Sommer ha defensat la porteria del Bayern Munic i l’Inter de Milà i ha conquerit les dues lligues consecutives; Manuel Akanji, el central del Manchester City, ha celebrat sis títols en dos anys. Al davant els capitaneja Granit Xhaka, el cervell del Bayer Leverkusen del doblet alemany, i els acompanyen gent com Michel Aebischer, Remo Freuler i Dan Ndoye, que han situat el Bolonya a la Champions, sense oblidar Xherdan Shaqiri, autor de golassos en el crespuscle del Chicago Fire nord-americà.

Molts noms i cap títol

Una insuficient successió de noms i clubs, però, que puguin combatre la relació d’Anglaterra, amb tres jugadors del Manchester City, per exemple (Kyle Walker, John Stones i Phil Foden); dos de l’Arsenal (Declan Rice i Bukayo Saka); el carismàtic Jude Bellingham, doble campió de Lliga i de Champions; l’etern Harry Kane... Amb la selecció hi tenen els mateixos títols que els suïssos: cap ni un.

"Espero que no ens posem límits, no només a nosaltres com jugadors, sinó a tot el país", assenyalava el davanter Steven Zuber, un altre dels futbolistes que estan a la trentena de la selecció suïssa (32) i que alhora reconeixia l’existència d’una secular absència de pretensions a l’equip.

Eliminada Itàlia amb certa comoditat, amb la iniciativa de superar-la, amb ambició, no hauria d’espantar Anglaterra. I encara menys la que va malvivint aquests dies a Alemanya i que, a falta de virtuts positives, s’aferra a l’instint de supervivència.

"El partit d’Eslovàquia va ser un punt d’inflexió per a nosaltres emocionalment", afirmava John Stones, que anunciava els efectes tan beneficiosos que va provocar aquell triomf agònic. Stones esgrimia la imatge de tota la plantilla al camp celebrant el gol de Bellingham, inclosos suplents i personal auxiliar. "Mostra aquesta unitat com a equip. Quan has fet aquestes coses, creus que pots fer-ho millor i saps que pots fer-ho de nou", argumentava el defensa.

Canvi de cultura

Stones, igual com també altres futbolistes, va voler salvaguardar la figura de Southgate, injuriada per les crítiques. "Ha canviat la cultura dins de l’equip", va dir el defensa en absència d’altres arguments futbolístics.

Notícies relacionades

Crítiques a l’UCI per la mort de la suïssa Muriel Furrer

L’Iran reprimeix esportistes d’elit

Al tècnic anglès el va defensar també el seu col·lega i rival, Murat Yakin, que va estar a la corda fluixa en la fase classificatòria: "L’únic que podem fer com entrenadors és centrar-nos en el futbol, i no fixar-nos en el que llegim als diaris".

Southgate dirigirà avui el seu partit número cent amb la selecció anglesa, dels quals n’ha aconseguit guanyar seixanta. Suïssa dictaminarà si li ha arribat l’hora.