Luis de la Fuente: "Soc dels que reso cada dia.Tinc bona relació amb Déu"

Fermín de la calle

Després d’onze rodes de premsa aquest mes i una infinitat d’entrevistes, ¿es va notant més còmode amb els mitjans?

Sempre he estat còmode perquè sempre he intentat ser qui soc, Luis de la Fuente. Sé que quan atenc els periodistes el personatge és el que prioritza, però sempre he mirat de ser en Luis, amb honestedat i sinceritat. Cada roda de premsa és diferent, cada entrevista és diferent, però em sento bé, cada vegada més còmode.

¿Com ho està passant a Donaueschingen?

És increïble que portem 37 dies i la gent estigui com si fos el primer. Ens sentim a l’hotel de concentració com si fóssim a casa. Estem molt còmodes per treballar i en tot el que té a veure amb la convivència.

¿La convivència continua sent bona o ja comença a ressentir-se el grup després de tants dies fora de casa?

Aquí som una família i passa el mateix que en una casa normal. Hi ha dies de més rialles i altres de menys. Hi ha moments tristos, com el de la lesió de Pedri en el partit contra Alemanya. L’equip ho ha sentit molt, però superar-ho ajuda a enfortir aquest grup, que és una roca. Som una família i estic orgullós de veure la gent d’aquesta selecció tan compromesa.

¿Com és el seu dia a dia a la Selva Negra?

M’aixeco molt aviat, a les 7 o 7.30 ja estic al gimnàs. Després esmorzem i des de les 8.30 ja estem treballant. Hi ha entrenament i després al despatx preparem coses amb el visionament de vídeos, xerrades, peces d’anàlisi... Aquí les nits duren fins a les 2, 3 o 4 de la matinada.

¿Ha pogut anar a missa a Alemanya?

No he pogut anar a missa per aquí, però bé... Com que soc dels que reso cada dia, tinc bona relació amb Déu. I mantinc contacte diari amb la família. Això et dona molta energia, molta força. Els sento a prop i fins i tot han vingut per aquí a veure partits.

Contra Alemanya van celebrar la victòria de valent, tot i que es va patir molt.

Jo no entenc la feina sense patiment, no és una cosa negativa, és una cosa natural. Si vols aconseguir alguna cosa, cal treballar molt i patir molt. Existeix una exigència, unes dificultats per superar. I això ho veig amb normalitat. No entenc aconseguir un èxit sense patiment. A la vida no hi ha res fàcil.

¿Guanyar patint, com va passar davant Alemanya, cohesiona més l’equip que una victòria més plàcida com el 3-0 a Croàcia?

El missatge que donem sempre és que res és fàcil. Malgrat el 3-0 també es va patir molt perquè després d’aquest triomf hi ha un esforç per mantenir la concentració, per fer bé les coses, per continuar treballant... Creus que és menys per guanyar 3-0, però és el mateix. I després tot es gestiona des de la normalitat i l’equilibri. Saben que aquest 3-0 és només guanyar un partit i que hem de continuar així perquè som ambiciosos. Volem continuar caminant i fent coses importants. Nosaltres els proporcionem tranquil·litat perquè els fem veure que ni en la victòria hem aconseguit una cosa excepcional, ni quan perdem estem enfonsats. Equilibri per superar les dificultats, que sempre n’hi ha, i fer que l’èxit no ens equivoqui ni ens confongui.

Sembla que el que sí que ha calat en els jugadors és allò de prioritzar l’equip per damunt de tot.

La lectura que fem sempre és que guanya l’equip, no hi ha individualitats. Cal posar el teu talent al servei de l’equip perquè després recolliràs una recompensa més important. Volem continuar transmetent aquest missatge, i això passa l’altre dia amb Alemanya, davant Croàcia o davant Itàlia. Ho estem vivint en cada moment íntim del vestidor, on veus la gent entregada. O en el companyerisme en els entrenaments. No és una cosa puntual, és una cosa que cal treballar i els jugadors ho van desenvolupant en cada minut del seu dia a dia.

¿Es veu reivindicat pel futbol dels seus jugadors?

Aquí els importants són els futbolistes. Jo he sigut jugador i l’experiència m’ha demostrat que tot té el seu temps. Ara tinc un altre protagonisme a l’equip, que és ajudar-los a ser cada dia millors. Que entenguin veritablement que aquests valors que els vull transmetre els fan millors jugadors a escala individual i col·lectiva. És el que m’ocupa. Mentre tingui aquest suport i reconeixement de l’equip estaré satisfet.

¿Se sent més respectat de portes cap enfora per rivals, aficionats i mitjans de comunicació?

Mai m’ha inquietat això, sempre m’he sentit respectat i la mostra és la relació que tenim vostè i jo, o la que tinc amb altres periodistes. Hi ha respecte entre nosaltres, educació. Ara, em diu vostè que professionalment estan parlant més de... M’és igual. Això va de tenir equilibri, perquè arribarà el dia en què no guanyarem i hi haurà una crítica ferotge. I jo estaré preparat per recollir aquesta crítica ferotge igual que ho estic ara per rebre l’afalac més il·lusionant. Equilibri... A mi el que m’ocupa i en què em centro és en fer bé la meva feina, en anar-me’n al llit cada dia tranquil i en pensar que demà es pot millorar.

Ha construït amb els jugadors un vincle que transcendeix el futbolístic. ¿Això és bo, dolent, recomanable?

Sí, tenim un vincle molt important amb tots. No sé si el que transcendeix és que el vincle personal és més gran que el futbolístic, però crec que està en una proporció similar. El primer és la persona, molt per sobre del futbolista o de l’esportista. Intentem que la persona se senti segura, valorada, apreciada, reconeguda, i després això s’ha de traslladar al terreny de joc. I després és veritat que ens coneixem fa tantíssims anys i tenim una relació tan estreta i pròxima que això facilita la comunicació. Tot això ho treballem amb honestedat.

¿Què espera de França?

França és una grandíssima selecció, amb grandíssimes individualitats. Alemanya, que s’assemblava més a nosaltres, amb la pressió alta i la possessió. França juga d’una altra manera. És més de replegament, però amb una velocitat de transició molt ràpida. Sabem que quan juguem de molt domini i control, hem d’anar amb compte perquè hi ha més distància i aquesta amplitud facilita les contres. Cal anar amb compte amb les vigilàncies. Ens obligarà a mostrar el nostre costat més solidari.

¿Quina nota li posa a Espanya?

Notícies relacionades

Quan vam aterrar aquí l’objectiu era arribar a la final, i estem en disposició de fer-ho. Fins ara aquestes expectatives s’estan complint. Així que li poso un excel·lent, el màxim, perquè som on volíem ser a hores d’ara. Nosaltres plantegem sempre el següent partit com el més important, perquè és el que toca jugar.

¿Què li demana a Sant Fermí?

Ja sap que tinc molt bona relació amb Déu. Així que li demano a ell, Sant Fermí i la Verge de la Vega que ens ajudin, que siguin a prop. I a l’afició li dic que mantingui la il·lusió, que continuï recolzant-nos. Ens fa molt feliços tenir tot el país unit, que és el més important..

Inicia sessió 0 Comentaris