El Tour viu un dia meravellós

Tots ho van passar per algun contratemps excepte ell. Portava el mateix tipus de bici amb què va guanyar la Strade Bianche, la carrera toscana que recorre una terra blanca que a Itàlia anomenen sterrato. Semblava com si li faltés espai, duresa. Tadej Pogacar ho va intentar una vegada i una altra, a la grava del Tour, en terres de xampany. Jonas Vingegaard sempre va anar a la caça de l’eslovè, encara que anés amb una bici prestada. Primoz Roglic va passar per un calvari; Remco Evenepoel va començar molt fort i va acabar demanant el temps, i a Álex Aranburu (Movistar) se li va escapar una victòria que tenia a l’abast de les seves rodes tacades de gris.

Va guanyar un ciclista francès que amb 30 anys i 10 de professional no havia destacat mai tret d’algunes posicions d’honor en clàssiques com la segona plaça de la Milà-Sanremo del 2022, Anthony Turgis, corredor del Total Energies, convidats pel Tour, que va sumar el triomf més important de la seva vida professional, perquè la meta de Troyes, on no cabia ni una agulla, esclatés de joia per l’èxit d’un dels seus.

Va ser una etapa disputada amb el ganivet a la boca, l’estrena del Tour sobre camins de carro, on la major part de l’any només passen tractors. Va ser el dia dels nervis a flor de pell; els que s’endevinaven en un ambient enverinat a la sortida de Troyes, va començar i va acabar al mateix lloc, molta més ansietat que la que es percep abans de l’inici d’un dia clau pels Pirineus o els Alps.

Rodes poc inflades

Perquè era un dia estrany per a tothom. Tots corrent amb rodes grosses i poc inflades; tots tement la reacció de Pogacar, que va sortir de l’autocar amb el temps just d’acudir a la línia de sortida entre els crits exaltats d’un públic entregat, que es disposava a presenciar una etapa per a la història. Si només s’apunta el nom del guanyador, integrant d’una fuga, i que els favorits van arribar tots plegats a 1.46 minuts; si no s’hagués seguit tot l’enrenou que hi va haver en directe; si no s’haguessin superat 14 sectors de grava, amb revolts on la bici es desbocava com un cavall inquiet, seria fàcil pensar que s’havia corregut una etapa de tantes i amb els favorits pensant en la jornada de descans d’avui.

Alguns, peu a terra

¡Quina incertesa! Al primer sector ja es va organitzar un sagramental el dia de sant Fermí. No hi cabien tots a falta de 157 quilòmetres. ¡Peu a terra! No s’havia vist mai: corredors empenyent la bici, entre ells Primoz Roglic. Ningú va caure, per poc, però ja s’havia organitzat l’enrenou del Tour.

Roglic va ser el primer de patir i el senyal per a una punxada inoportuna de Jonas Vingegaard, a qui va salvar el seu company eslovè –són pocs però a tot arreu– Jan Tratnik: la mateixa alçada i la mateixa mida de bici. Vingegaard va fer tota l’etapa amb la bicicleta del seu gregari. "¡Va amb la bici de Tratnik!", deien a Evenepoel des de la ràdio del cotxe perquè tots van mirant la tele, que fa d’espia, i els proporciona detalls que no es veuen en directe. Evenepoel ho va provar des de lluny. A 77 quilòmetres per a la meta va anar a buscar les pessigolles a Pogacar, que amb prou feines li va donar 20 metres d’alegria. Enganxat a la seva roda, és clar, hi havia Vingegaard.

Notícies relacionades

Una nova obsessió

El City guanya i l’afició demana a Guardiola en català que segueixi

Es van quedar sols tots tres. Era l’anunci d’un gran dia de ciclisme sobre terra que es va quedar només en un sospir. Evenepoel va moure el braç demanant el relleu. Pogacar l’hi va oferir. Vingegaard, demà m’afaitaràs. "Cadascú fa la seva carrera, però sembla que em té por. Només es fixa en la meva roda i no en la dels altres", va dir Pogacar. ¡Que arribin ja els Pirineus! "Ha sigut una llàstima que el Jonas no hagi col·laborat. ¡Tots tres plegats els hauríem tret tres o quatre minuts!", es va queixar Evenepoel.

Pogacar ho tornaria a intentar a 22 de la meta. L’etapa ja estava a punt perquè Turgis ho pogués explicar als nets.