"Quin parell de tontos, com m’han fet plorar"

"Quins dos tontos, molt tontos, com m’han fet plorar aquests dos, però quina felicitat tan gran per a tota la família. Que orgullosa que estic d’ells dos. Com s’estimen i com ho comparteixen tot. Al final, jo, que veig les curses sola, sola, m’he passat les tres últimes voltes cridant: ¡Àlex, deixa’l passar, que aquests quatre punts potser són vitals per al Mundial! Estic segura que l’Àlex l’ha deixat passar. Només vull que disfrutin el moment, després de tant sacrifici i, de vegades, patiment, sobretot el Marc. ¡Com me’ls estimo!".

Roser Alentà, la mare que viu (gairebé) amagada, en silenci, la felicitat, els triomfs, els ensurts, les lesions i les operacions del Marc (31 anys) i l’Àlex (28 anys), reconeix que el de diumenge va ser "un dels dies més feliços de la família Márquez Alentà. Ells també somiaven aquell instant, ho sé, malgrat que no m’ho havien explicat".

"Ens en anem de vacances molt feliços", van coincidir els germans. "Jo crec que no es pot demanar més", relatava l’Àlex. "Bé, sí, el pròxim dia, primer i segon. No, de debò, crec que ha sigut una sorpresa, tant per a mi com per al Marc, ja que ell, sí, tenia alguna cosa més que jo, sobretot en aquest circuit, però sortia des de la cinquena fila".

El petit de la nissaga va reconèixer que va canviar (gairebé) tota la moto per a la cursa. I la van encertar. "No sempre surt bé. Bé, gairebé mai". Respecte al patiment en la cursa i, molt especialment, a l’arribada del Marc a la seva cua, l’Àlex va reconèixer: "Creia que estava molt més enrere, que s’estava barallant, com així era, amb Morbidelli i Bastianini, així que quan vaig sentir el seu motor, vaig pensar ‘vaja, ara haurem de barallar-nos pel podi’. Però, de sobte, ha caigut Martín, ¡uf!, i he respirat tranquil. M’ha avançat perquè, ja et dic, tenia alguna cosa més que jo i hem fet les dues últimes voltes sense forçar".

Quan els preguntes com se sent la família, tots dos afirmen: "Hem tingut molta sort en aquesta vida, som molt afortunats, uns privilegiats, ja que els papes s’han sacrificat molt, per nosaltres i, afortunadament, hem pogut viure dies molt semblants a aquest, coincidint al podi, guanyant el mateix diumenge en diferents categories i ¡fins i tot conquerint títols el mateix any! Però això és, per a mi, el més gran", deia l’Àlex. "No me n’amago, puc dir-ho: hauria canviat els meus 42 podis anteriors [15, a Moto3; 23, a Moto2 i 4 a MotoGP] per aquest. Era el somni de la meva vida i ja l’he complert. ¿Podem repetir-ho? No ho sé. ¿Acabar primer i segon? No ho sé, però ja tinc el que volia". I és que han repetit, 27 anys després, la proesa que van aconseguir a Imola els germans japonesos Nobuatsu i Takuma Aoki, que van escortar Mick Doohan al podi de 500cc del GP d’Itàlia.

Al costat de l’Àlex hi havia el Marc, que assistia silenciós però amb un ampli somriure, el seu, el de sempre, a la conversa amb el seu germà. Firmava a sota de tot el que sentia. Després, va reconèixer haver disfrutat "moltíssim". "Els fisios i el doctor Ángel Charte han fet una tasca impressionant. El metge m’ha proporcionat el còctel de calmants més bèstia... dins del límit, de la legalitat. Quan Morbidelli ha impactat contra la meva moto, s’ha trencat la cúpula de plàstic, s’ha disparat l’airbag, que m’ha esmorteït el cos i m’ha deixat les costelles adolorides, però ja havia decidit que aniria a sac, passés el que passés".

Millor que una victòria

El Marc explicava que, en l’últim terç de cursa, quan anava restant dècimes de segon a l’Àlex, temia haver de jugar-se el podi amb el seu germà, ja que Jorge Martín i Pecco Bagnaia eren clars primer i segon. I, a sobre, estava clar que havia d’avançar-lo, en l’última volta i al revolt d’entrada a meta, ja que és el lloc ideal per avançar a Sachsenring. "Quan Martín ha caigut he respirat tranquil; ho sento pel Jorge, però m’ha tret un pes de sobre". Després, li va ser fàcil superar l’Àlex i viure, serenament, gairebé mirant-se, les dues últimes voltes. "Un diumenge inoblidable. Compartir el podi de MotoGP amb el teu germà té gust de victòria; no, no, molt més que una victòria. No l’hauria canviat per un triomf, no, abans de la cursa".

Notícies relacionades

Una nova obsessió

El City guanya i l’afició demana a Guardiola en català que segueixi

I el vuit vegades campió del món afegia amb la veu entretallada: "No crec que hi hagi res comparable, res més gran, que compartir un podi, de la màxima categoria, amb el teu germà. Era un somni que, de moment, vèiem inabastable. Bé, potser un dia amb aigua, però mai en sec i a aquest ritme trepidant que s’ha corregut aquí, a Alemanya. Però mira, ja hem complert aquest somni".

El Marc acabava parlant amb sinceritat i admiració del seu germà petit: "Et diré una cosa: L’Àlex ha fet molt més per mi que jo per ell. Ha estat sempre, sempre, al meu costat, especialment aquests últims quatre anys, que han sigut duríssims. I, no només això, l’Àlex ha hagut de suportar ser el germà de... Fins que s’ha convertit en Àlex Márquez Alentà i, per a mi, això té moltíssim mèrit. Ha sabut capgirar aquesta pressió. S’ha fet un nom, una plaça a la graella de MotoGP, plena de campions com ell i, ara, acaba de renovar dos anys més amb Gresini i això li proporcionarà tranquil·litat".