Philipsen guanya a l’esprint una etapa del Tour per oblidar

Eren les nou del matí i Christian Prudhomme, el director del Tour, buscava visa per a un somni visitant amb part de la seva directiva la catedral d’Orleans, acabada el 1829 i danyada pels bombardejos nazis. Potser volia pregar perquè bufés el vent, com va passar el 2013; el pilot fet miques, a tota pastilla, ràfegues que van arribar als 100 per hora en una zona de França, en el centre del país, de cop i efecte, que va provocar una de les etapes més vistoses fa ara 11 anys. Fins i tot l’equip d’Alberto Contador es va permetre tallar el Pogacar de l’època, un Chris Froome que anava llavors camí de la seva primera victòria en el Tour.

Potser Prudhomme no va resar amb prou fe perquè de vent el que se’n diu vent només va bufar com una lleugera brisa que servia als espectadors de la meta per refrescar-se una mica de la calor que els aclaparava, en una espera massa llarga, amb un pilot que trotava molt tranquil, com un vaixell amb les veles caigudes, a l’espera que s’organitzés el que tothom sabia, una altra arribada massiva; victòria, en aquest cas, de Jasper Philipsen. ¡Com el va llançar Mathieu van der Poel!

Cinc esprints en 10 etapes

¿Qui va dir que els esprints ja havien passat a millor vida? Doncs se’n sumen cinc de deu etapes, la meitat del que s’ha corregut en el Tour. I això no pot ser per molt atractius que resultin ser els últims cinc quilòmetres. Tot just cinc de festival en 187 d’etapa.

El Tour és el Tour, però l’experiència dels últims anys de buscar un turó, un simple repetjó, anima les etapes, fa que la lluita per la victòria comenci quilòmetres abans de sentir olor de meta i provocar que els favorits entrin en baralla, no s’endarrereixin i es col·loquin a la zona mitjana del pilot, lluny del perill, de la bogeria de jugar-se el triomf en l’arribada de Saint-Amand-Montrond a més de 60 per hora.

Etapes d’aquest tipus no són una benedicció, més aviat una llauna, on fins i tot el més entusiasta seguidor es queda adormit al sofà, o els que es col·loquen a la cuneta del Tour es mostren cansats de la dosi extra de paciència que han hagut de patir per veure l’arribada del pilot.

A més, en aquest Tour ningú ataca en etapes planes tret que sigui un noruec aliat amb la valentia i que es diu Jonas Abrahamsen, líder de la muntanya fins que se’l mengi Tadej Pogacar –sempre cap del Tour– gairebé per accident, com qui no vol la cosa. No hi ha una ofensiva seriosa perquè els equips han vingut carregats de velocistes i saben que atacar és morir en l’intent perquè la carrera es bloqueja; uns volen estrenar-se i d’altres repetir. I qui ho paga és l’espectador o el cronista que no té res a explicar.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

En tota l’etapa només hi va haver un moment animat, a part de l’esprint i la seva preparació. Va ser quan a 61 quilòmetres de la meta l’Ineos va notar que s’aixecava una mica d’aire. Es van posar a tirar, tots a 50 per hora, fins que les herbes van deixar de moure’s i es van calmar. Per si de cas, Pogacar va posar els seus en guàrdia, que no vol que l’amargui un dolç o una etapa anodina que a sobre va arribar a Saint-Amand en el pitjor temps previst.

Així que no queda més remei que girar full i pensar que avui s’animarà la festa, només faltaria, amb la visita al Massís Central. En l’11a etapa hi ha sis ports de muntanya; els últims quatre es presenten de manera encadenada perquè soni la música. ¡Que sigui el més alta possible! Que es queixin els veïns i els que es quedin sense forces camí de l’estació de Le Lioran a les terres de Romain Bardet.