Anglaterra passa en l’últim minut

Va ser Ollie Watkins, un jugador suplent, qui va aconseguir firmar la gesta, perquè ho és des del punt de vista anglès, en el minut 90, enfonsant l’afició taronja amb una fuetada a la mitja volta davant dels seus nassos. Nou minuts portava al camp el davanter de l’Aston Villa, que només havia jugat dues estones en els cinc partits anteriors.

Una aposta agosarada –a partir d’avui venerada– de Gareth Southgate, que havia rellevat en un doble canvi Harry Kane, el gran capità, i Phil Foden, fins llavors un dels destacats de l’equip sense atendre galons ni jerarquies. A Watkins li va donar la passada en profunditat Cole Palmer, que havia entrat al camp amb ell.

La primera final fora

Ronald Koeman només va tenir temps de fer un doble canvi desesperat per disputar el temps afegit. Minuts que Anglaterra es va encarregar que tinguessin poc joc veient la immediatesa de l’èxtasi que els esperava després de tant patiment i tanta agonia durant el torneig. I tanta crítica. Merescuda.

Aquests dies Southgate va exposar el gran èxit que seria per a Anglaterra poder accedir a la seva primera final fora de les illes. És ben cert. A banda de l’Eurocopa, va jugar la del Mundial de 1966. Era la coartada per defensar-se, a ell i als seus nois, de les crítiques, recordant que han transcorregut 58 anys d’insignificança i anonimat. Vergonyós per al país que es vanta d’haver inventat el futbol.

Anglaterra ha evolucionat, i mira d’adaptar-se als temps moderns, però no té, tot i que sembli un contrasentit, tradició. Southgate ha establert unes bases de joc que no quallen per la falta de desimboltura dels seus deixebles. Contra els Països Baixos van trobar facilitats per esplaiar-se davant un rival sense malícia ni maldat. Només va cometre una falta en tot el primer temps. Li va sortir molt cara. Va ser el penal de l’empat.

Aquest duel de guant blanc va canviar forçosament en el segon temps pel cansament i per l’estrès de lluitar. Es va encarregar que canviés el beneit Wout Weghorst, que va deixar anar una morrada a John Stones a tall de salutació. Koeman va comprovar que l’equip s’havia aplanat amb la marxa de Memphis. A més, Cody Gakpo, el golejador del torneig, ni la rascava. Només tenia pes Simons i massa lluny de la zona calenta anglesa.

Gelosia de Lamine Yamal

Xavi Simons va tenir gelosia de Lamine Yamal, jugador del planter del Barça com ell, i va decidir marcar el seu primer gol amb els Països Baixos en una magna ocasió com era la semifinal. Un autèntic golàs també, mitjançant una volea després de robar-li la cartera i el rellotge a Declan Rice, tot i que hauria de ser l’anglès el detingut per la pèrdua de la pilota en una zona perillosa per al seu equip.

El sentiment de culpa que va sentir Rice va envair minuts després Denzell Dumfries al cometre el penal amb què va empatar ràpidament Anglaterra. La planxa sobre el peu de Kane després del xut del davanter anglès, revisada per la tele, va rebre el càstig capital. No obstant, el lateral es va redimir ben aviat al salvar sobre la línia una jugada de Foden i rematar de cap al travesser en el següent córner. Foden va xutar també a la fusta.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Més conservadors que atrevits, els dos entrenadors van tirar dels seus onzes més clàssics en el torneig i van calcar el dispositiu tàctic. La gosadia de Southgate, després d’haver ficat el jove Mainoo, de 19 anys, perquè dinamitzi l’encarcarat Rice, i centrar Foden i moure Bellingham a l’esquerra (van començar al revés), apareix només en les situacions agòniques.

Van Dijk va disposar de la gran oportunitat dels Països Baixos quan el partit tendia cap a la prevenció, tot i que hi va haver un gol anul·lat a Saka per fora de joc de Walker. Va semblar gairebé un assaig de la jugada que executaria els Països Baixos en l’hora límit.