Lamine i molt més

El prodigiós Lamine arrasa. El cadet blaugrana s’ha guanyat amb escreix les portades, per més que el futbol tendeixi a hiperbolitzar, àvid d’estrelles emergents. I Lamine està més en camí que ningú, mentre que CR es panseix a l’Aràbia i Messi està en la seva última croada a la Copa Amèrica. Queda Mbappé, encapotat pel mateix Lamine a la semifinal. I pressionen Vinícius –malparat en el torneig americà– i Bellingham, amb Haaland incapaç d’estirar Noruega. Ni tan sols per fer-li lloc en una cita amb 24 seleccions.

Però el refrescant efecte Lamine no hauria d’eclipsar aquesta Espanya en la qual en cada partit un ha sigut setze i setze han sigut un. Una selecció que va arribar a Alemanya amb reticències. Les habituals pel menyspreu general tret d’aquell quadrienni al paradís. A Espanya, el paper vertebrador del futbol confereix als clubs.

A les suspicàcies de gairebé tota la vida s’hi va afegir la disputa a les cancelleries esportives després del petó de Luis Rubiales. Al capdavant de la caseta, Luis de la Fuente, marcat pel seu dilema en aquella delirant assemblea en la qual l’encara president es va creure davant una confraria. Al tècnic, sempre a l’extraradi de l’escumós món de les celebritats, li faltaven eco i seducció. Però després d’anys exitosos a la rebotiga de les categories inferiors, ningú coneixia millor el viver del futbol espanyol. Queda demostrat.

Ha tutelat el grup amb naturalitat, donant preponderància a l’equip. De passada, ha aconseguit el que es demanava des del declivi de la generació d’or, quan el toc-toc només era una cadena de badalls. Avui, la Roja té ritme i desvergonyiment, sap jugar més d’un partit dins d’un partit. Ni rastre d’aquella ronsejaire Espanya de les milers d’absurdes passades subordinades a Rússia 2018 i Qatar 2022. Aquesta Roja té ganxo i nervi.

Un altre dels recels previs era la convocatòria. No es discutien els noms, sinó que enutjava el perfil baix d’un conjunt sense futbolistes enlluernadors. Una poca gràcia, en un país procliu a les bronques amb la selecció. Sempre amb el Madrid i el Barça pel mig. A sobre, en els plans de De la Fuente només un titular del Madrid (Carvajal) i dos del Barça (Pedri i Lamine).

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Per a súmmum, Morata, desagradable i injusta diana caïnita, arribava després d’una sequera golejadora. Laporte, ranc des de l’ortopèdica lliga àrab, nou mercat de Nacho i Joselu. Cucurella va entrar amb calçador per les lesions de Balde i Gayá. A Dani Olmo no li donava gaire aparador el Leipzig, Ferran era molt suplent al Barça, Oyarzabal no era el millor Oyarzabal i Fabián estava subjugat per les estrelles del PSG.

La Roja va anar sumant la solvència d’Unai, la puntualitat de Merino, la solidesa del millor Carvajal. I pocs feien els comptes de Rodri: en any i mig, ¡una partit perdut de 86! Un jugadoràs, com Fabián i Olmo. Per descomptat, com Nico i Lamine. Afirmava Luis Aragonés que hi ha jugadors més bonics que bons. La Roja els té bons i, a més, bonics.