El pacient heroi anglès

Sortir al camp, marcar un gol i ser decisiu per a la victòria de l’equip. L’actuació somiada per un suplent. Nou minuts, quatre intervencions, un xut i un gol. ¿Es pot ser més breu i rellevant? Sí. En va fer prou amb aquesta intervenció menor "d’un gran impacte" perquè li concedissin el trofeu MVP del partit, testimoni mut metàl·lic que un dia vas entrar en la història d’Anglaterra, encara més si es guanya diumenge la final de l’Eurocopa.

Poques vegades haurà sortit a totes les portades britàniques (i diverses de les que no ho són) Oliver George Arthur Watkins Ollie per als amics, futbolista del club menor que és l’Aston Villa comparat amb els londinencs, els de Manchester i el Liverpool.

El golejador villan d’Unai Emery es va convertir en el salvador de Southgate, que molt possiblement continuarà al capdavant de la selecció després de la impensable classificació per a la segona final seguida dels pross. Watkins, de 28 anys, va ratificar la decisió del tècnic de convocar-lo en la controvertida llista que va redactar en lloc de Jack Grealish, Marcus Rashford i Jadon Sancho, de superior reputació i fama.

Debut el març del 2021

Potser va ser el misteriós instint de Southgate, de vegades inexplicable, el que el va portar a reclutar Watkins per al seu primer gran torneig internacional als 28 anys després d’haver-lo descartat successivament per als tres últims, si bé és cert que el tècnic va promoure el seu debut en la selecció el març del 2021. Watkins va marcar un gol en la seva estrena a San Marino. Ningú el va aplaudir. Wembley estava buit. La pandèmia, ¿recorden?

Va trigar un any a reaparèixer el villan d’Emery. Fins al març del 2022. La seva primera titularitat. Davant Costa d’Ivori. Va marcar. Van passar 18 mesos fins a la següent visita a la selecció. Octubre del 2023. Amistós contra Austràlia. Gol. El de la victòria. Simulacre de la sensació de convertir-se en l’heroi d’un partit. Res a veure amb la realitat, fora de la protecció coneguda de Londres, a Dortmund, davant una porteria atapeïda, no prou protegida, de color taronja.

Watkins es va quedar "sense paraules". "Quan marques és emocionant, però aquesta va ser una sensació diferent. Com si fos a càmera lenta quan corria cap als meus companys i ho celebrava", va aconseguir dir, felicitat, lògicament, per tota la plantilla amb el xiulet final. Harry Kane, el capità, dels primers.

Però ell, seguidor de l’Arsenal des de criatura, admirador amb aquesta filiació sentimental, de Thierry Henry, havia marxat corrent després del gol cap a la banqueta, el seu hàbitat natural quan es posa la samarreta dels tres lleons. Cua de lleó és Watkins, que només havia jugat 20 minuts en el tram final davant Dinamarca abans d’esprémer els nou davant els Països Baixos, i que va recordar un altre suplent, Cole Palmer.

"Ho juro per la meva vida, per la dels meus fills. He dit a Cole Palmer quan veníem: ‘Em prepararàs la jugada’. Sabia que quan rebés la pilota me la passaria. Calia ser agosarat, tocar i rematar. Quan vaig veure entrar la pilota a la cantonada de la xarxa, va ser la millor sensació que he tingut mai", va dir Watkins del seu quart gol amb Anglaterra en 14 partits.

Una llarga espera

Una premonició, un presagi dels que es repeteixen a tots els equips, a tots els autocars, i que aquesta vegada es va complir. Potser tenia raó el misteriós Southgate quan va elegir Watkins per viatjar a Alemanya. Potser no s’havia de dubtar del tècnic quan va retirar del camp Kane i Foden per donar entrada a Watkins i Palmer.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

"He esperat aquest moment setmanes", deia Watkins, viva representació de la felicitat. ¿Setmanes? ¿Mesos? Anys. "Costa molt arribar on soc ara", va comentar, recordant el seu lent i treballat ascens des que era un nen feliç del planter de l’Exeter City, que va pujar al primer equip, de la tercera anglesa. Després de quatre anys (2017), va passar el Brentford, de la segona, amb què va ascendir. Va firmar per l’Aston Villa el 2020, a instàncies de Dean Smith, el seu tècnic al Brentford.

Ha complert quatre temporades a Birmingham. Va acabar l’última havent igualat el rècord de gols del club en una temporada i sent elegit el millor jugador de l’equip. Res comparable l’honor concedit pels villans amb el sentiment de ser l’heroi de l’imperi anglès.