Alemanya no és el que era, però el seu equip té futur

L’Eurocopa s’acomiada aquest diumenge després de quatre setmanes que van revelar les deficiències de l’amfitrió alemany. Va sorprendre els milions de visitants la ineficàcia del seu transport públic, de la seva xarxa de ferrocarrils o de les seves connexions per internet. Per als 84 milions d’habitants de la primera potència europea això no és nou, sinó una realitat diària sense remei a la vista, mentre es continuï sense invertir en infraestructures essencials.

Més enllà de la vergonya local davant l’exhibició internacional de fallades, el balanç final no ha sigut tan dolent, en un torneig sobre el qual pesaven molts desafiaments: des de ciberatacs fins al radicalisme islàmic, la ultradreta o els hooligans. "Hi ha hagut alguns enfrontaments, però han sigut de baixa intensitat", va resumir dijous la ministra de l’Interior, la socialdemòcrata Nancy Faeser, a falta del que passi davant el gran desafiament de la final de l’Olympiastadion berlinès.

Es va registrar alguna batalla campal entre aficionats serbis i anglesos o, de nou, entre britànics i neerlandesos, va resumir Faeser, responsable també d’Esports en el Govern d’Olaf Scholz. Van ser contingudes a temps per les forces de seguretat, el mateix que l’afició turca, radicalitzada després de la sanció contra el seu golejador Merih Demiral. Va actuar a favor de les forces policials no només la videovigilància, sinó també l’acció d’agents visitants, com la Guàrdia Civil espanyola, que detectaven potencials perills.

Geopolítica diferent

No ha sigut un "conte d’estiu" comparable al Mundial 2006, en què Alemanya es va guanyar aquesta etiqueta al rebre "el món entre amics", d’acord amb el seu lema de llavors. En aquest torneig, en què la Mannschaft va acabar tercera, l’amfitrió es va espolsar complexos i va mostrar un patriotisme positiu i no arrogant.

En l’Eurocopa 2024 la situació geopolítica és ben diferent i, a més a més, el país amfitrió està en recessió. La comparació era inevitable, tot i que condemnada a no funcionar. Al cap i a la fi, en un torneig continental no es rep el món, amb famílies argentines o brasileres discorrent pel país.

La cosa queda entre europeus, molts dels quals resideixen a Alemanya o simplement entren i surten sense entrada per veure un partit en una zona de l’aficionat, com les desenes de milers de neerlandesos que viuen a menys de 100 quilòmetres de Dortmund. Se celebrava el retorn en multitud als estadis o als carrers, després de les restriccions per la pandèmia de l’anterior Eurocopa.

El pitjor enemic ha sigut el temps. S’ha anat de diluvi en diluvi, amb estadis inundats com el de Gelsenkirchen, en què entra, de nou, la sospita de la falta de manteniment en instal·lacions majoritàriament heretades tal qual del Mundial de fa 18 anys. Però almenys la Mannschaft de Julian Nagelsmann sí que té futur. El conjunt del seleccionador més jove de la història alemanya –complirà els 37 anys el 23 de juliol– va arribar al torneig envoltat en la incertesa. Pesaven les eliminacions prematures de l’última fase de l’era Joachim Löw –els Mundials de Rússia i Qatar–. Se sabia que era l’últim torneig per a Toni Kroos, com es dona per fet que també ho és per a d’altres oldies –Thomas Müller i Manuel Neuer–, més la incògnita del capità Gündogan.

Kroos es va acomiadar eliminat per la seva "pàtria d’adopció", Espanya, i deixant lesionat Pedri. Però a més d’aquesta dura entrada, Kroos va fer parlar al reconèixer que "percep" com a més segura per als seus fills la vida a Espanya que al seu país. Alemanya no és el que va ser, era el seu missatge. Immediatament, es va apropiar de la seva frase la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), que hi veia una alerta contra el que aquest partit radical qualifica d’invasió descontrolada d’immigrants.

Kroos va deixar l’estadi de Stuttgart entre ovacions, després de jugar fins a l’últim minut una pròrroga que el va col·locar al límit de la seva capacitat física. El futur que Alemanya veu en la seva selecció procedeix de Jamal Musiala i Florian Wirtz, dos joves a la vintena, tot i que qui va aixecar partits quan Nagelsmann el va deixar jugar va ser Niclas Füllkrug, orgull del Borussia Dortmund.

La mà de Cucurella

El jugador de la Roja que qualsevol voldria emportar-se a casa és sens dubte Lamine Yamal. Dani Olmo és per a alguns alemanys ja propi, ja que juga a la Bundesliga. Però segurament la foto que perdurarà en la memòria alemanya és la de la mà de Marc Cucurella en el minut 106 del partit en què la Mannschaft va caure eliminada. Per a l’ull alemany, un penal claríssim. Per als tècnics de la UEFA i majoria d’experts, l’àrbitre Anthony Taylor va fer el correcte al no xiular-lo.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

La rebequeria de l’amfitrió es va traduir en xiulets i esbroncades cada vegada que Cucurella va tocar la pilota en la semifinal contra França. De "vergonya" van qualificar després la reacció furibunda de l’aficionat tant l’òrgan de la premsa esportiva alemanya Kicker com molts mitjans de referència, inclòs l’esquerrà Die Tageszeitung.

A Cucurella el perseguirà almenys una estona més la foto de la mà. És un jugador que no passa desapercebut, tant per la seva melena com per la seva capacitat per estar a totes bandes. "És un esperit lliure sobre el terreny de joc, que no perd de vista la seva disciplina i les seves tasques i amb un rendiment excel·lent", resumia de cara al partit contra Anglaterra la primera cadena pública alemanya, ARD. És el seu primer torneig europeu, però del que no hi ha dubte és que no s’arronsa, sinó que s’encoratja davant la pressió, acabava dient el seu comentarista, Jörg Strohschein. No està tan malament, en definitiva.