El supervivent és el millor seleccionador

Res tan eloqüent com la imatge de Gareth Southgate al final del partit contra els Països Baixos. És fàcil imaginar la descàrrega d’emoció del crit, que podria ser de dolor, i és d’alegria, d’alliberament, de ràbia per la victòria d’Anglaterra que la classificava per a la final de l’Eurocopa.

Un crit, potser un esgarip, real, humà, esquinçador. El crit, i no el d’Edvard Munch, més expressiu que l’expressionista quadre del pintor noruec, és la reacció d’un home criticat, menyspreat, vexat, comminat a ser acomiadat aquest dilluns vinent i que, dia a dia, en canvi, s’ha convertit en el millor seleccionador que haurà tingut Anglaterra. Excepció feta, és clar, d’Alf Ramsey, l’entrenador que va conquerir el títol mundial el 1966 per a una selecció de la qual mai més es va saber en les llistes de campions. Per això Ramsey és sir.

Ningú, cap tècnic més, transcorreguts 58 anys, com ningú en els 30 anteriors quan van començar els tornejos de seleccions, ha sigut capaç de conduir la selecció dels tres lleons a tres semifinals en quatre tornejos, i classificar-la per a dues finals europees consecutives. I allà l’ha ficat Southgate, al mateix nivell que l’elogiada Espanya, i amb raó, pel joc desplegat. La de Berlín serà la primera que jugui Anglaterra lluny de les Illes, va recordar el tècnic per revaloritzar el mèrit.

Primera final a l’estranger

"L’únic motiu pel qual vaig acceptar aquest càrrec va ser per aconseguir èxits per a Anglaterra com a nació i intentar millorar el futbol anglès. Estic immensament orgullós d’haver portat l’equip a la seva primera final a l’estranger", va repetir després de batre els Països Baixos. Pensant en la final, va lamentar que el seu equip tindria un dia menys de descans. Els antecedents de les últimes competicions ressenyen que aquest factor sol ser rellevant en el desenllaç del pols definitiu.

El supervivent que s’ha convertit en el millor entrenador viu dels resultats. Com tots. És l’únic argument que l’ha sostingut a mesura que l’equip anava acolorint l’eficàcia amb petites dosis de cert atractiu, de creixent consistència i molta fe.

Ha remuntat els tres últims resultats: contra Eslovàquia, amb un gol de Jude Bellingham en el minut 95 i un altre de Harry Kane al començar la pròrroga (2-1) va igualar el gol de Suïssa en el minut 75 amb un gran xut de Bukayo Saka cinc després (1-1), per vèncer als penals (5-3), i va aixecar el gol de Xavi Simons mitjançant penal de Kane i el gol d’Ollie Watkins en el minut 90 (2-1).

Contra Eslovènia, en el tercer partit de la fase de grups, els aficionats li van llançar vasos de plàstic, plens o no, com a mostra de repulsa pel joc i el zero a zero. Potser els que eren a Colònia aquella nit no eren els mateixos que li cantaven i el victorejaven a Dortmund.

Anglaterra, als comandaments d’aquest home nascut a Watford fa 53 anys (en sumarà un més el 3 de setembre), no ha perdut cap dels 12 partits que ha disputat a les Eurocopes: set triomfs i cinc empats. El que sembla una heroïcitat, que és derrotar l’equip de Southgate, és el que haurà de fer Espanya per conquerir el quart títol. Tret que es produeixi als penals. Fins i tot Ronald Koeman, que mai havia perdut contra Anglaterra com a jugador ni entrenador, va sucumbir davant aquest desconegut poder de Southgate per convertir el seu equip en imbatible.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

"Encara estem aquí", va dir dimecres passat, sense cap indici de revenja. "Vam venir a guanyar el torneig i continuarem lluitant", va repetir d’una frase que va ser objecte de mofa i befa. I ara, en tots els mitjans, i tots els exjugadors amb els seus micros, tots aquells que mai van guanyar cap títol –va rematar un dia Southgate– van arriant veles.

"Tots volem ser estimats, ¿oi? Quan estàs fent alguna cosa pel teu país, quan llegeixes tot el que s’ha escrit de tu, és dur...", va dir Southgate escollint les paraules precises amb serenitat. Ja havia descarregat tota l’excitació.