El Tour arriba a dos dies superbs al Pirineu sense Roglic ni Ayuso

No hi ha líder del pilot que es recordi aquests últims anys amb més mala sort al Tour; un Roglic que va perdre el 2020 el groc a un dia de París, veient-se ja guanyador davant el seu jove compatriota Pogacar. I el mateix ciclista que els pròxims tres que ha disputat ha hagut d’abandonar després de clavar-se tres castanyes de consideració, el 2021, el 2022 i el 2024. L’any passat no va ser per aquí i es va dedicar a guanyar el Giro.

Set victòries a l’esprint

Hi ha un virus que castiga el pilot. De vegades, es transforma en l’agressiu covid i d’altres deixa les proves d’antígens plenes de dubtes. Malalts se’n van anar Pello Bilbao i Ion Izagirre i amb covid confirmat Ayuso, 21 anys, futur enorme del ciclisme espanyol, que va haver de posar peu a terra quan només portaven 30 quilòmetres de l’etapa plana més activa i agressiva afrontada fins ara, en un Tour que no es pot permetre l’any que ve repetir les set victòries a l’esprint que es compten fins ara. Almenys, queda encara la de Nimes de dimarts vinent.

Amb el Tourmalet, Hourquette d’Ancizan (un parany) i Pla d’Adet, en el guió d’avui, ningú va semblar en la 13a etapa que corregués reservant forces. Menys Pogacar, l’equip del qual va infiltrar Adam Yates a l’inici del dia en una fuga amb més perill que un cotxe sense frens. Un Pogacar que, de vegades, sembla que no recordi, consell de vells estrategs, que el Tour té 21 etapes i sempre convé reservar una mica. Que no cal tirar com un possés quan s’havia format un ventall pel vent amb Evenepoel i Vingegaard a la seva roda i molt menys arribar posicionat a l’esprint per acabar novè de l’etapa.

Hi va haver una caiguda a Pau, just al costat contrari pel qual circulava el líder, un bon mastegot que va partir el pilot en la segona victòria de Jasper Philipsen per davant de Wout van Aert. ¿I si cauen pel costat de Pogacar? Cal cuidar aquests detalls i, de vegades, mantenir-se millor a la rereguarda on no volen bicis pels aires en una arribada massiva. Vingegaard va creuar la meta en la posició 33, i Evenepoel, en la 71. En aquests llocs mai hi ha caigudes i ells juguen per guanyar la general i no per convertir-se en rivals de Biniam Girmay en la lluita pel jersei verd, el que vesteix el millor velocista del Tour.

Diumenge, més salsa

Reservar forces no és de covards quan avui s’ascendeix el Tourmalet com a primer gran port pirinenc en una etapa que acumularà 4.000 metres positius amb una llegenda per explicar en els 19 quilòmetres de pujada –aquest any pel vessant de Luz Saint Sauveur i Barèges, l’altra és la que comença a Sainte Marie de Campan.

Notícies relacionades

Espanya remunta contra Bèlgica amb dos gols en l’afegit

L’Espanyol afronta un partit amb valor doble a Vitòria

El menú de diumenge encara porta més salsa i condiments picants amb 4.800 metres de desnivell i el pas per cim pura història de la carrera: Peyresourde, que es va ascendir per primera vegada el 1910; Menté, etern dimoni de Luis Ocaña per caiguda i retirada de groc el 1970; Portet d’Aspet on es va matar el 1995 Fabio Casartelli, campió olímpic a Barcelona 92; Agnes, on Alberto Contador va passar primer el 2017, i finalment el Plateau de Beille, on van guanyar el mateix Contador i Purito Rodríguez.

Dos dies perquè Carlos Rodríguez, que corre amb la força del ciclisme espanyol, lluiti per guanyar una etapa i així acostar-se a la tercera plaça del podi (ara és cinquè) per si falla algun del trio màgic, sobretot Evenepoel. ¡A les barricades del Pirineu.