Un genial Pogacar clava un cop a Vingegaard al Pirineu

No hi ha res pitjor en la vida que no ser correspost; de vegades, per l’amor, però en el cas de l’esport, per l’esforç. Força, força la bici i cada dia, tret de l’excepció del Massís Central, el rival, l’únic, el que et pot privar d’una tercera victòria consecutiva en el Tour, t’esgarrapa segons, t’ataca i et va minant la moral. És el guió en el primer contacte amb el Pirineu que s’emporta Jonas Vingegaard, perquè si ell no pot amb Tadej Pogacar ningú el frenarà en aquest Tour; cada vegada més groc, més fort, més intractable.

Vingegaard ja es troba a dos minuts del míssil eslovè, vencedor al Pla d’Adet i inqüestionable líder de la ronda francesa. Pogacar va explicar divendres a la meta de Pau que l’únic que lamentava abans de l’estrena pirinenca era haver perdut el seu company Juan Ayuso per Covid. Era un cop dur en la fèrria estructura del seu equip, perquè amb un de menys potser se li complicava una etapa que va passar a mode berenar pel Tourmalet i que es va activar de manera brillant en els últims cinc quilòmetres del Pla d’Adet.

El poder de Tadej

Era territori Pogacar, perquè aquí ja va vèncer el 2022, en la seva última victòria a París abans que Vingegaard trobés la fórmula per derrotar-lo dues vegades seguides. Doncs, certament, no es va notar la baixa d’Ayuso, perquè és tan i tan potent l’UAE que sembla que posin flors al seu líder quan ascendeix per Hourquette d’Ancizan al ritme de Marc Soler i els primers quilòmetres de Pla d’Adet al so de Pavel Sivakov, abans que actuï Joâo Almeida i demarri Adam Yates en un atac que era una porta oberta perquè s’unís Pogacar, respirés una mica i es llancés esbojarradament cap a la meta. El preàmbul per aconseguir la segona victòria personal en aquest Tour i la 13a de la seva carrera.

No hi ha res a fer si a més li funciona l’equip a la perfecció, tot i que n’hi falti un a l’esquema. El puzle de Pogacar es forma igual, tot i que hi hagi el buit d’una peça que amb prou feines es veu, mentre Vingegaard, com va passar al Galibier, es troba sol com un mussol, viu en la classificació amb tot el que queda, però amb la moral dinamitada una vegada més pel Pogacar més fort amb el qual mai s’ha creuat.

Pogacar va viatjar pel Pirineu, ocupat per milers d’aficionats, alguns de manera absurda l’aplaudien, que eren més aviat cops a l’esquena, llargues rectes on no cabia una agulla. I amb tanta gent no podia girar el cap per veure per on anava Vingegaard. Millor, el que va fer, posar un ritme endimoniat que era impossible de contrarestar pel corredor danès.

Evenepoel, decebedor

Del drama que es va produir darrere gairebé millor ni parlar-ne, perquè Remco Evenepoel, lluny d’intentar frenar Pogacar, ni va poder aguantar Vingegaard, només lluitar perquè Carlos Rodríguez, quart de l’etapa, no el capturés, sabedor que encara el ciclista andalús no és una amenaça per a la seva tercera plaça de la general. Era el cim de Raymond Poulidor, on fa un mes li van aixecar un monòlit recordant que allà va guanyar per última vegada en el Tour, el 1974, en l’única ocasió en què va batre Eddy Merckx.

Notícies relacionades

Chimezie Metu s’operarà d’una greu lesió la setmana que ve als EUA

Jorge Martín: "Aquest no és el meu Mundial, serà l’any que ve"

I ara és el cim de Pogacar, el que aixeca el puny al podi instal·lat a la meta, un altre acte reivindicatiu, com el somriure que mai perd i molt menys quan les coses li surten tan rodones. Vingegaard va creuar la meta ensenyant les dents, i les estrenyia amb força com buscant impuls per trobar una velocitat superior, com una ajuda impossible a unes cames que ja estan fent molt intentant no despenjar-se massa de Pogacar després de l’accident de primavera i els tres mesos de baixa laboral.

I tots, a més, incloent-hi Oier Lazkano, que va creuar primer pel Tourmalet en fuga, van tornar a comprovar que és impossible mirar d’obtenir la recompensa d’una etapa si Pogacar la té marcada en vermell. "Em vaig sentir molt bé perquè volia guanyar l’etapa. I a més, amb la seva escapada, el meu company Yates em va donar l’empenta que necessitava", va confessar el guanyador.