Pogacar desencadena tota una massacre al Plateau de Beille

Encarnat en la figura d’Eddy Merckx, Tadej Pogacar va aconseguir aquest diumenge al Plateau de Beille la seva victòria més bonica en el Tour. Va ser més que un triomf i un cop d’efecte perquè va noquejar Jonas Vingegaard el dia que l’estrella danesa tenia marcada en vermell l’etapa. Va ser com dir a l’últim vencedor de la carrera que ho deixi estar, que no hi ha res a fer i que quedar segon darrere d’ell ja és tot un èxit. Per això, es va encarnar en Merckx, perquè és el que el belga feia amb Raymond Poulidor i amb qui gosés plantar-li cara a sobre de la bici.

Pogacar no va tenir ni necessitat de fer servir el seu equip, que pràcticament va fer festa diumenge en la principal etapa del Pirineu. El Visma de Vingegaard va agafar el volant de la carrera. Tot o res al Plateau. I si tampoc va ser el res es va deure a la fúria de Vingegaard, que va buscar l’impossible i va començar a destrossar la carrera molt abans de l’última pujada. ¿A tots? Per descomptat que no. Als que pedalen per darrere de la parella en un duel que ja compleix quatre Tours i si potser aquest any està la balança més inclinada cap a un jersei groc inqüestionable es deu a l’accident de la primavera al País Basc, en la terrible caiguda que va tenir el bicampió de la ronda francesa. Que ningú oblidi aquest detall, perquè Vingegaard es va apuntar al Tour després de tres mesos sense competir i ni una vegada, ni ell ni el seu equip, ho han posat com a excusa.

Quan un dels dos ataca, com va fer Vingegaard a 10 quilòmetres del cim del Plateau, els altres només poden mirar el ciclocomputador, els watts que van consumint, la velocitat que porten, les pulsacions i decidir que augmentar qualsevol d’aquestes dades suposa anar directe al patíbul del Tour i sense que valgui cap indult; des de Remco Evenepoel, sempre tercer amb l’impossible d’anar més amunt, i d’un magnífic Mikel Landa, que caldria mantejar i a qui s’hauria de resar una oració ciclista, perquè acabar quart en una etapa com la viscuda aquest diumenge és admirable. I això que juga com a gregari d’Evenepoel. Mai s’ha d’oblidar que el ciclista alabès té la seva pròpia religió ciclista que es diu landisme.

Un veritable drama

El Tour, per darrere de Pogacar, es va convertir en un autèntic drama, d’aquells que obliguen a treure el mocador per posar-se a plorar, sense poder contenir ni llàgrimes ni emocions. Vingegaard, el primer, el que, a 33 quilòmetres de la meta, agafat pel seu company Matteo Jorgenson perquè no caigui, decideix orinar en marxa. I no resulta fàcil l’exercici.

Orina per sentir-se alleujat, per respirar tan profundament com li deixa el pedaleig i per començar a organitzar el caos darrere seu; tots van morint a l’empenta de Jorgenson, que pren el timó del Tour. Tots cauen deixats fora de combat per darrere, com Carlos Rodríguez, i per davant, quan Enric Mas, despenjat de la general des de ja fa dies, intenta l’escapada impossible, la que sempre cau fulminada quan Pogacar i Vingegaard entren en acció.

Pogacar fins i tot sembla disfrutar d’una pujada increïble. No hi cap ni una ànima, públic entregat, milers de bicis. 14 de juliol a França –llibertat, igualtat i fraternitat– i les fronteres espanyoles i andorranes a un sospir de cotxe o bicicleta. ¡Visca el Pirineu! El que sedueix el jersei groc, el que veu venir com tot el Tour, com si es tractés d’un llibre obert, l’atac anunciat de Vingegaard. L’astre danès accelera i es queden sols, com sempre.

Dos homes amb un destí que sembla ser la victòria de Pogacar a Niça. Vingegaard no deixa anar el seu rival. ¡Estan pujant a 21 per hora en una rampa del 9%! Només ells dos són capaços de fer-ho. Ni les bicis elèctriques. El drama es converteix en un martiri per darrere. Mitja hora després de creuar Pogacar la meta del Plateau de Beille a penes han arribat 36 corredors. Van travessant la meta un a un. El Tour més destrossat que una ànima en pena. ¡Una cosa mai vista! El Plateau es converteix en tota una escabetxada.

El cop cap a la victòria

A 5 quilòmetres de la meta, en una de les zones més dures del descens, Vingegaard s’aixeca i fa pujar els pinyons. ¡Ah, amic! Pogacar ho ha vist. Ni li fa falta mirar l’hora per atacar, per deixar el rellotge de 350.000 euros que porta al canell, cinta groga, com no podia ser de cap altra manera, amarrat al manillar. 25, 30 metres... l’hora de girar el cap i adonar-se que Vingegaard no el tornarà a veure fins que hagi travessat la meta 1.08 minuts per darrere. Ja està a 3.09 minuts i només les mateixes trampes que sempre amaga el Tour, una carrera traïdora com cap quan s’ho planteja de manera sorprenent, poden privar-lo de la victòria final.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

"Sabia que dissabte a Pla d’Adet no havia agafat prou temps en la general. He respost al primer atac de Vingegaard. Després ha tornat a accelerar, però he vist que no ho feia amb tanta força, així que he decidit marxar. El Tour no està acabat. Finalitza a Niça". Quan parla amb la premsa, 45 minuts després d’acabar l’etapa, encara falten 50 ciclistes per travessar la meta. Són les víctimes de la massacre de Pogacar.

Mai haurà sigut tan agraïda com la prevista avui a la ciutat de Narbona i voltants una jornada de descans. Una jornada de repòs per començar a pensar en els Alps, que arribaran a partir de dimecres.