Kane continuarà arrossegant la pena de no tenir cap títol

Passarà a la història com un dels golejadors més grans de la història, el millor del futbol britànic i per no haver guanyat cap títol en la seva dilatada carrera. Comença a estendre’s la fama de malastruc de Harry Kane, que va tornar a perdre una altra final, la segona consecutiva de l’Eurocopa.

Se li va acabant el temps al formidable davanter anglès, que ja ha fet els 30 anys i malgrat tot l’esforç que hi inverteix: 66 gols en 98 partits, una mitjana magnífica que no ha reportat dividends a Anglaterra, que continuarà acumulant anys sense sumar cap títol: n’han passat ja 58 des del Mundial de 1966, l’únic del seu historial, i 64 de totes edicions de l’Eurocopa sense que aparegui el seu nom.

Els tres gols aportats per Kane van servir per arribar a la final, però no per guanyar-la. Va marcar contra Dinamarca (1-1), va repetir contra Eslovàquia en el primer minut de la pròrroga, que va evitar el comiat anticipat del torneig a vuitens (2-1), i el penal contra els Països Baixos, que va suposar el momentani empat abans que Watkins els enviés al duel decisiu.

Decisió insòlita

El mal record del 2021, l’enorme pena de la derrota als penals contra Itàlia va reaparèixer a Berlín, sense el dramatisme afegit que es produís a la casa de Wembley, però amb el dolor agreujat que es repetís i no pogués experimentar la felicitat que se sent campió d’alguna cosa.

Kane va acabar marxant del terreny de joc abans d’hora, al minut 61, en una decisió insòlita de Southgate per la doble condició de ser el màxim golejador (de l’equip i del torneig) i de capità. No en va encertar cap, condemnat a rebre pilotes amb dos guardaespatlles (Le Normand i Laporte), sense una trista pilota propícia per rematar i una de groga per una trepitjada a Fabián.

Entre les malediccions particulars de Kane hi ha no haver marcat cap gol a Espanya des que era juvenil. Llavors sí que va celebrar un gol contra els seus rivals de generació, d’uns 30 anys, com Morata i Carvajal. Una anècdota comparada amb la desgràcia de no haver aixecat mai una copa de res. Southgate va repetir el canvi tan oportú de la semifinal rellevant Kane per Ollie Watkins. Va funcionar a Dortmund i va funcionar a Berlín amb el momentani empat que va esguerrar un altre suplent: Oyarzabal.

Fa anys que Kane està en l’elit Kane. No en un club menor que lluiti per entrar de tant en tant a Europa, i encara menys en un que s’hagués d’esforçar per mantenir la categoria. Tampoc en una selecció de país petit i pobre, sinó en una potència mundial. Això va ser al principi, quan es va iniciar en el Leyton Orient als 17 anys, un club que estava a la tercera categoria, o quan el van enviar cedit al Millwall, al Norwich Vity i al Leicester, però no després.

Kane va explotar la temporada 2014-15 amb el Tottehham amb 21 gols en 34 partits de lliga. Durant aquelles nou temporades, fins que va marxar al Bayern de Múnic l’estiu passat, no va conquerir mai cap títol. Va tenir a prop un subcampionat de la Premier (2016-17), dos de la Copa de la Lliga (2014-15 i 20-22) i, sobretot, el de la Champions League 18-19, a la final anglesa de Madrid perduda contra el Liverpool (0-2) després d’eliminar l’Ajax a la semifinal. L’equip holandès va guanyar a Londres (0-1) i també ho feia a la mitja part d’Amsterdam, però tres gols de Lucas Moura, l’últim al minut 96, van capgirar l’eliminatòria. La mala sort de Kane, però, s’ha corroborat aquesta temporada.

Ni a Alemanya

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Arriba al Bayern i el multicampió alemany deixa de guanyar la Bundesliga després d’11 temporades encadenant un títol rere l’altre. No va poder celebrar ni la Copa alemanya. Tampoc la Supercopa alemanya, el primer trofeu que va disputar de vermell, ni tampoc la Champions. Fa mal pensar que, en efecte, és un malastruc, un paio sense estrella.

Tot el metall, metacrilat, plàstic i resina que figura a les vitrines de Kane són distincions individuals. Que si futbolista de l’any tal, que si Bota d’Or d’un torneig, que si jugador del mes ics, de l’any tal, que si MVP del partit, màxim golejador de la Premier, també de la Bundesliga... Fins i tot és membre de l’Orde de l’Imperi Britànic, una condecoració civil, importantíssima, molt prestigiosa. I ho canviaria tot "absolutely", sí, per descomptat, per un títol d’equip, molt més per un títol amb Anglaterra, com l’Eurocopa que va veure com se li tornava a esfumar.