L’Espanya de barri i rebel

¿Per què es deia que les individualitats de la selecció espanyola eren inferiors a les d’Alemanya, França o Anglaterra, com si Musiala, Mbappé o Harry Kane amunteguessin Pilotes d’Or? ¿Per què s’insistia que Espanya era "només" un equip, sense que l’axioma tingués cap aroma a elogi, sinó a mofa? La resposta és senzilla. No hi ha esport en el qual la propaganda faci tanta fortuna com el futbol. Per poder negar-la, el camí de somni d’una selecció espanyola que va conquerir l’Eurocopa sent la millor de principi a fi, guanyant els seus set partits, marcant 15 gols (de 10 jugadors diferents) i emportant-se també, sí, els principals trofeus individuals (Rodri, com a MVP del torneig; o Lamine Yamal, com a millor jove).

Que recargolat és el futbol quan s’observa en perspectiva.

Quedarà Luis de la Fuente, a qui es veia com un ningú per no haver entrenat mai en l’elit, com si els seus bíceps forjats sota els ferros, la seva infrangible fe catòlica o haver substituït l’anticrist Luis Enrique fos més destacable que els seus èxits en categories inferiors.

O, Morata, millor defensor que ariet, fàcil d’humiliar davant el seu futbol turmentat a l’àrea –aquesta vegada va tocar un greu error de definició davant Pickford– i la seva facilitat per verbalitzar el dolor emocional provocat pels que l’insulten.

O aquest parell d’adolescents convertits de sobte en llegendes, Lamine Yamal i Nico Williams, a qui els de sempre miraran de convertir en icones polítiques des dels seus púlpits.

O aquest davanter centre mentider allunyat del focus des que es va partir el genoll fa més de dos anys, Oyarzabal, convertit en heroi inesperat al costat del grenyut Cucurella contra Anglaterra; com ho va ser un altre reservista, Merino, a la semifinal contra Alemanya.

O Dani Olmo, superdotat invisible per als popes, que semblava no tenir lloc abans de la lesió de Pedri. En el mateix crepuscle va posar el cap sota el seu travesser, com si el seu front fos el dic de contenció que preservés el que mai va ser un somni, sinó la realitat d’un equip majúscul.

Ni ho dubtin. La classe política correrà a apropiar-se de l’èxit d’aquesta selecció espanyola en què ningú s’havia fixat fa un mes, si potser per minimitzar-la o ridiculitzar-la. Tot i que Lamine Yamal i Nico Williams, convertits de sobte en emblemes de l’Espanya multicultural i mestissa –¿quants immigrants de segona i tercera generació pensaran que la seva supervivència depèn de ser estrelles del futbol?–, l’únic que pretenguin és disfrutar d’un ofici que encara és un joc per a ells. Perquè darrere dels moviments de maluc i el llenguatge de la generació Z ("soc el teu pare") s’amaga el gran secret: el barri i la inconsciència. O sigui, el que és el carrer de veritat.

Mentre al barri de Rocafonda, allà on va créixer Lamine Yamal, s’han acostumat que els periodistes els preguntin com és això de viure sobre la línia que separa la misèria de la misèria, el jove futbolista del Barça i de la selecció espanyola, als seus 17 anys, mostrava davant la porta de Marató de l’Estadi Olímpic de Berlín que això va, sobretot, de futbol. És a dir, dels records d’una vida.

El pèndol

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Lamine Yamal, que sembla jugar amb un pèndol lligat als peus, un noi que fa del futbol un etern pla seqüencia, es va emportar Rice, Guéhi i Shaw fins a fer-los apagar. Olmo va ajudar arrossegant Stones i Walker. Fins que la pilota va arribar a Nico Williams, no podia ser cap altre, per posar la rúbrica a un relat que hauria pogut ser encara més perfecte de no ser el futbol un esport traïdor. Més fins i tot contra aquest rival anglès que persegueix el seu maleïdisme des que el 1966 guanyés el seu Mundial.

L’Anglaterra del timorat Southgate, però sobre tot Espanya, van descobrir una selecció de barri i rebel. Sense por de reivindicar que la humilitat és la seva veritable bandera.