¡Visca Espanya!

Havien de ser ells. Nico Williams i Lamine Yamal ens van aixecar amb un gol de pura qualitat, elèctric. Semblava fet, però va arribar el gol dels anglesos. I els dubtes, la suor freda. De sobte, ens vam adonar que érem millors, que mereixíem aquest títol. I vam anar a buscar-lo. De la Fuente va encertar, una altra vegada, amb els canvis. Va fer entrar Oyarzabal per Morata i va fer un gol que no oblidarem. Un emblema de la Reial Societat va fer el segon i una estrella de l’Athletic Club, el primer. Que bonic. Un triomf celebrat a tot Espanya. Sense distincions.

És l’equip de tots, l’equip que ens emociona, l’equip que no oblidarem. Però és bo fer la vista enrere. Vam entrar a l’Eurocopa amb massa dubtes. Ningú, excepte segurament el mateix equip, confiava que aquest grup de jugadors arribaria tan lluny i, sobretot, amb tanta solvència. Se’ns acumulaven les polèmiques. El cas Brahim, descartat per De La Fuente; l’adeu per la porta del darrere de Sergio Ramos, exclòs per l’edat; la convocatòria de Nacho a última hora malgrat el seu nivell en el campió de Lliga i Champions… És cert que la victòria a la Nations League ens col·locava en el grup d’aspirants, però sempre per darrere d’Alemanya, França, Portugal o Anglaterra. Però el creixement d’aquesta selecció amb el pas dels partits ha sigut emocionant.

L’inici davant Croàcia ens va donar ales, Itàlia no ens va veure, vam ser capaços d’eliminar l’amfitrió i França encara busca explicacions a la seva inferioritat manifesta malgrat l’equip tremend que té. Res és casualitat, per descomptat. Tot té un per què i el triomf d’Espanya té molts culpables.

Notícies relacionades

Haaland firma una inusual renovació amb el City fins al juny del 2034

La quarta victòria confirma la rehabilitació del Barça

De la Fuente i el seu cos tècnic han fet coses lògiques, sense invents, aplicant el sentit comú. Rodri, quin torneig el seu, ha jugat al seu lloc, i a dalt s’han deixat anar dos xavals anomenats Lamine Yamal i Nico Williams, el present i el futur de la nostra selecció. Tots dos han revolucionat Europa pel seu futbol i per la seva complicitat. Són com dos germans, sempre de broma, vivint la competició amb la meravellosa inconsciència de l’edat. No oblidem el torneig de Carvajal, que firma una de les millors temporades, o de Nacho, sempre impecable (grans minuts al costat d’un Laporte que ha tapat boques).

¿I què em dieu d’Olmo i el seu meravellós gol per sentenciar França o el que va salvar a última hora a la final? No em vull oblidar de Morata, del nostre capità. Lluitador, company i solidari. Un exemple. Són alguns dels culpables que ens hàgim enganxat de nou a la selecció. Però el principal culpable ha sigut Luis de la Fuente. Ell ha construït una família, una combinació perfecta de joves i veterans. Un vestidor, en definitiva, sa, competitiu i alegre. L’hem criticat, som 40 milions de seleccionadors, però ara toca aplaudir-lo. Pocs creien en ell quan Rubiales el va nomenar i va demostrar ser el tècnic ideal. Ha guanyat l’Eurocopa. Ara, a buscar el Mundial.