Futbol amistat

Lamine Yamal va sorgir del no-res perquè Rocafonda no existia. Rocafonda representava aquesta no-res.

Ocultada en la seva gènesi, allà pels anys 60, per allotjar persones d’orígens diversos de l’Espanya més castigada i obrera, Rocafonda es va anar transformant, i a l’iniciar aquest segle, lluny de millorar i brillar, va anar depreciant-se més i més al perdre el favor i interès del seu ajuntament al canviar el seu veïnat i convertir-se a poc a poc en un punt de destí de milers de magribins anònims buscant sòl barat en edificis mal equipats on intentar tirar endavant les seves famílies.

I el no-res de Mataró es va fer visible. Un nen esmunyedís i primatxó de somriure perenne fent entremaliadures amb la pilota calçant sabatilles de top manta, avui, ha convertit aquest barri enganxat a l’autopista, en una rampa de llançament i en el focus mundial de l’univers futbol.

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

I és que Lamine Yamal ho va aprendre tot en aquests carrers complicats, sempre a l’empara dels seus amics, i jugant entre estupefaents, conflictes i pobresa, i va posar i va mantenir la pilota davant els seus ulls per no veure el que l’envoltava i poder volar, entre rialles i empentes, cap a l’estrella que avui l’alberga. La perla blaugrana ni oblida ni oblidarà, i sembla viure el futbol i la seva nova realitat amb una sola però imprescindible obsessió: compartir entre bromes i amics el que li està passant. Per això el seu joc és entre rialles, per això fins i tot competint, Nico i ell semblen empènyer-se en plena competició. Fa massa temps que fugen de la realitat entre amics, com per oblidar la importància que tenen.

Entre amics, al barri de la seva infància… Entre amics, ara a la Masia, que podent abandonar-la per sobrada solvència econòmica, ell prefereix continuar habitant per abric i seguretat… I entre amics, i encara entre rialles i empentes, acaba d’enlluernar el món sencer sabedor que el no-res i el tot en realitat són molt a prop, i que fins i tot sent al forat més profund, si hi ha amics, n’hi ha prou amb alçar la mirada per veure el cel.