Philipsen guanya l’últim esprint abans dels Alps

La bici de Mathieu van der Poel resplendia en blanc, de bon matí, sobre el cotxe de l’Alpecin, aparcat al costat del canal de la Robine, a Narbona, just a l’entrada d’una pista que portava cap al mar. Els cicloturistes que anaven en grava s’aturaven per fotografiar-la, sabedors, possiblement, que seria clau per llançar una altra vegada Jasper Philipsen, que a Nimes, sota una calor que turmentava, va guanyar el seu tercer esprint d’un Tour estrany, el que ha volgut recompensar els velocistes que només poden veure els atacs de Tadej Pogacar, a la nit, al llit, en diferit als ordinadors.

Va ser l’últim esprint, per fortuna, perquè n’hi ha hagut massa. Ja agrada abaixar les pulsacions, que s’acceleren amb el duel entre Pogacar i Jonas Vingegaard, però no fins al punt de provocar l’avorriment en etapes com la que ahir va servir per començar a connectar la carrera amb els Alps, on Vingegaard anuncia guerra, per la ruta de Napoleó, camí de la seva derrota a Waterloo.

Al pla ningú ataca, perquè hi ha una autèntica artilleria de velocistes, tot i que unes vegades guanya Philipsen, impulsat a roda de Van der Poel, al qual li deu les victòries aconseguides, i altres Biniam Girmay, amb tres triomfs com el belga, per demostrar sobre la bici que el món de l’esport cada vegada està més globalitzat. Primer ciclista de raça negra que guanya en el Tour i el primer que, tret de sorpresa, arribarà vestit de verd a les escales del podi final.

Un cop de calor

El Tour recorda, precisament en ruta cap a Nimes, des de Perpinyà, la 13a etapa de 1950, on participava un dels primers africans documentats en la prova, Abdel-Kader Zaaf, nascut el 1917 i mort el 1986. Zaaf va créixer a l’Algèria administrada per França i amb els pieds noirs al capdavant de l’economia. Un cop de calor el va tombar quan portava 16 minuts d’avantatge al pilot. Un aficionat li va donar un càntir per alleujar-lo, amb vi fresc, que va beure com si el món s’acabés demà. De la trompa que va agafar es va quedar adormit gairebé immediatament en un dels famosos arbres que sempre feien ombra a les carreteres franceses. El van despertar just al pas del pilot. Atordit va enfilar la carrera en sentit contrari.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

L’alcohol mai ha sigut un problema per al pilot; altres coses potser sí. Miguel Induráin, no obstant, que ahir va complir 60 anys, sempre recordava l’anècdota de quan va començar a córrer, en etapes com la superada a Nimes. A pocs quilòmetres de l’arribada els entregaven als velocistes un bidó amb cava, xampany o vi escumós, que xarrupaven a plaer. Les bombolles els donaven l’espurna de la vida i la graduació, la fortalesa per no atemorir-se i llançar-se com bojos en la batalla de l’esprint.

Aquestes manies, per anomenar-les d’alguna manera, ja formen part de la llegenda d’aquest esport, en un Tour on ningú intenta escapar-se en les etapes planes sabedor que no serveix per a res. Girmay, no obstant, es va quedar amb les ganes de lluitar per una quarta victòria. El poder africà es va estampar contra les tanques a la zona de seguretat. Va travessar malmès la meta de Nimes ajudat pels companys de l’equip Intermarché. No és el comiat que hauria firmat abans d’entrar en l’anonimat pels Alps. Perquè els velocistes prefereixen amagar-se quan el guió crida a donar-ho tot a les muntanyes.