Que n’aprenguin els savis

La gesta protagonitzada per la selecció espanyola no només ha suposat la demostració que hi ha un milió d’Espanyes i totes són saníssimes, sinó que no importa la procedència de cada un si existeix el desig, la voluntat, el suport, la decisió d’acceptar tothom, donar-li la benvinguda i compartir-hi tot el que tenim.

Aquest moviment, real, ha acabat convertint els internacionals, no només Nico Williams i Lamine Yamal, en signes inequívocs d’aquesta complicitat, en autèntics ídols de milions d’espanyols, tot i que no faltaran els que considerin que aquesta no és la seva selecció. Res a dir.

Aquesta selecció, aquests joves, aquest entrenador i, sobretot, la seva manera de comportar-se, de competir, de disfrutar, d’agermanar-se i demostrar, han donat una lliçó de vida i saber competir. Espanya no tenia, abans de començar, cap gran estrella. És més, el menyspreu de l’organització i, per tant, de la mateixíssima i incompetent UEFA al futbol espanyol, a la seva selecció va ser tan gran que dels vuit futbolistes que apareixien al cartell del torneig (De Bruyne, Musiala, Mbappé, Bellingham, Modric, Van Dijk, Leao i Barella) ni un, ¡ni un de sol!, era espanyol. Per a la UEFA, per a l’organització alemanya, Espanya no existia i la seva selecció no tenia res a fer.

Tots, absolutament tots, han quedat retratats amb aquesta insolència, amb aquesta manca de tacte, de visió. Espanya no només ha guanyat de carrer el torneig, sinó que ho ha fet vencent en els set partits i conquerint els dos grans premis individuals, de la mà de Rodri (MVP) i Lamine Yamal (jove més valuós).

Futbol atractiu i modern

La selecció, els seus futbolistes, el seu seleccionador, el seu estil de joc, la desimboltura a l’enfrontar-se i derrotar quatre campiones del món, el seu futbol atractiu i modern, també han acabat amb un munt de comediants de les banquetes i llotges que tenen fama, sous i posicions d’estrelles planetàries i que han sigut escombrades del mapa per un senyor, Luis de la Fuente, admirador de Julio Iglesias, al qual li importava poquíssim ser anònim.

La victòria d’Espanya ha vingut a desmuntar i deixar despullats tots els que defensen que per guanyar s’han de comprar els (teòrics) millors futbolistes del món. Ahir, sense anar més lluny, el Reial Madrid, per fi, després de set anys i 125 intents frustrats, va presentar, davant milers i milers d’aficionats, el famosíssim Kylian Mbappé, diuen, el millor futbolista del planeta.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

L’ecosistema creat per De la Fuente i posat en pràctica per Rodri&cia també ha trepitjat la tesi que només es pot jugar d’una manera. La selecció ha tingut la possessió, sí, però quan ha hagut de contraatacar ho ha fet, quan ha hagut de clavar una coça, l’ha clavat, quan ha hagut de defensar s’ha defensat i quan ha hagut de sobreviure, ha sobreviscut amb la pilota.

Durant molts anys, la carcassa de la selecció ha sigut el Barça o el Madrid. O la suma dels dos. I també això ha sigut destrossat per la selecció més plural. Mai abans Espanya ha jugat amb un onze que representava ni més ni menys que 10 clubs diferents. En el conjunt titular, només Unai Simón i Nico Williams repetien club, l’exemplar Athletic. Tots ells i més, ja que els que van sortir de reserves van brillar (¡ni els explico Merino i Oyarzabal, amb els seus dos golassos!), han trepitjat amb elegància, distinció i un joc galàctic tots i cada un dels tòpics del futbol.