El Tour es prepara per a una etapa estratosfèrica als Alps

Victor Campenaerts plorava d’emoció a la meta de Barceloneta de Provença, petita població alpina que deu el seu nom a Ramon Berenguer V de Provença, en honor a la seva ascendència catalana. L’auxiliar del conjunt Lotto li entregava el mòbil i el ciclista belga feia una videotrucada a la seva dona. Al veure-la s’emocionava. Bon contrarellotgista i vencedor en el Giro, mai havia guanyat en el Tour. La victòria va arribar el dia de la fuga beneïda pel pilot que prenia el sol pels Alps, a més de 40 per hora i amb els pensaments posats en l’estratosfèrica etapa d’avui, amb la brutalitat de pujar Vars, sobre tot La Bonette i l’ascens final a Isola 2.000.

Tadej Pogacar, per una vegada i sense que serveixi de precedent, prenia la jornada alpina més suau amb certa relaxació. El pilot va arribar a 13 minuts de la fuga. Potser, per això, cavil·lava qui era el talp del seu equip, el que revela en les xarxes socials plans d’entrenaments i suposats mals rotllos. Ell, de tota manera, estava per la feina, sense fer cas de cap crítica –dijous fins i tot Lance Armstrong es va permetre censurar el seu atac–, posant bona cara, somrient i preocupant-se per guanyar el Tour. Quan hi ha un líder que aixafa els altres sorgeixen veus que censuren o que busquen les pessigolles, a Pogacar i a tants d’altres en qualsevol àmbit de la societat.

Lluita de Movistar

A Gap, d’on va partir l’etapa, tots sabien que hi hauria una fuga i que un pacte no firmat provocaria que Pogacar, Jonas Vingegaard i Remco Evenepoel amagarien els punyals en ruta a Barceloneta de Provença, tant alpina com asteca, perquè la població està plena de records mexicans. Allà van emigrar bona part dels veïns.

A l’autobús de Movistar hi havia cert enrenou perquè havia arribat des de Madrid José María Álvarez-Pallete, president de Telefónica; de fet, l’amo de l’equip. Lluiten moltíssim en aquest Tour i per alguna cosa són dels que més premis han guanyat per les posicions que han ocupat en diverses etapes, sempre en fuga. Però les coses no surten com voldrien, sobretot, perquè les cames d’Enric Mas no li han respost com el corredor mallorquí i cap de files de l grup hauria volgut; de fet, res li ha sortit bé des que es va despenjar al quart dia en la pujada al Galibier.

En la fuga, organitzada a 30 quilòmetres de la sortida, 35 cilistes, es van colar Oier Lazkano i Alex Aranburu, igual que Raúl García Pierna, de l’Arkéa francès. Lazkano, sobretot, va lluitar, perquè estava entossudit a guanyar, però quan el grup d’avantatjats es va anar tallant no va agafar la segona fuga que es va formar i només va poder veure el triomf de Campanaerts amb la seva Orbea basca des de la distància, a només 22 segons, però sense opcions de triomf. Sense victòries espanyoles acabarà aquest Tour tret que es produeixi un miracle, tot i que la verge de Lourdes és al Pirineu i no als Alps.

L’emoció del guanyador

Quan Pogacar i els seus continuaven pedalant, Campanaerts continuava plorant. Veia el seu nadó, el Gustav, i tot i que el nen no ho entenia, li explicava que havia guanyat. "Era el somni de la meva vida, el que perseguia des que era un corredor aficionat". Se li entretallava la veu per l’emoció al ciclista amb bigoti, l’únic que porta les sabatilles lligades amb cordons.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Era l’únic protagonista d’una etapa tant calorosa com insubstancial per a la classificació, que no va canviar, però que va servir per recordar la pròxima ascensió a Pra Loup, l’estació d’esquí de Barceloneta de Provença, on Eddy Merckx va sucumbir el 1975 i va perdre el que hauria sigut el seu sisè Tour.

Sí que canviarà avui la classificació general. Vingegaard anuncia atac i Pogacar continua tan tranquil que fins i tot sembla que es comença a deixar un bigotet que sobresurt per sota del nas.