Iris Tió: "La meva àvia va ser pionera a Espanya component música experimental"

¿M’explica un somni?

Guanyar una medalla olímpica.

¿Algun més deu tenir en la vida?

Ser feliç.

¿Ho és ara?

Sí [el somriure desconcerta]. No necessito res més. Soc molt afortunada de tenir una família que em recolza en tot. També en la sincro, que m’encanta i m’ho passo súper bé. Tenim moltes alegries, aquí; hem guanyat, he pogut anar a uns Jocs (Tòquio) i ara competiré en els de París. Estic molt contenta.

A l’aigua expandeix totes les seves emocions. Mai deixa de somriure. ¿Li passa també que hi hagi dies en què el somriure no surti sol, que no tingui ganes de fer-ho, però que per fer bé la rutina hagi de forçar-se?

[Riu.] Això passa sempre. Jo crec que ens passa a totes quan entrenem molt, perquè estem cansades... És inevitable anar a un entrenament i dir: "Ostres, m’agradaria estar a casa descansant". Però després penses en l’objectiu, pel que estem entrenant, i... ¡Uf! S’esfuma tot el que és dolent.

¿És conscient del sacrifici?

Sí. Per mi, el pitjor és sacrificar el temps. En tinc molt poc per estar amb la família, els amics... Estic sempre entrenant i, quan tinc una mica de temps, estic molt cansada i necessito descansar. Però practico un esport que m’encanta i soc jove, tinc el físic per fer-ho... Quan tingui 50 anys no em podré moure com ho faig ara [riu]. Amb la sincro disfruto molt, i a més aniré als Jocs, que no tothom pot fer-ho. Sacrifico coses, però a canvi en tinc altres de molt bones.

Tot i que encara és molt jove, ¿se li acut què vindrà després d’això? ¿Té algun pla?

No tinc res al cap. No sé encara què vull fer quan deixi la sincro. Estic estudiant Comunicació.

¿Vol ser periodista?

No ho sé. Vaig escollir aquesta carrera perquè m’interessaven les assignatures, com per exemple la d’aprendre a parlar en públic. La faig a distància a la UNIR (Universitat Internacional de La Rioja). La meva companya Alisa [Ozhogina, la seva parella en el duo i en l’equip olímpic] estudia el mateix. Des del CAR ens insisteixen que pensem en la nostra vida de cara al futur perquè algun dia això s’acabarà, i és important tenir alguna cosa. Ens va bé també perquè ho fem a poc a poc. I ens ajuda a sortir una mica de l’aigua, a desconnectar i veure un altre món.

¿Què significa la música per a vostè i per a la seva família?

Els meus pares es dediquen a la música clàssica. La meva àvia, a l’experimental.

¿Música experimental?

Ella [Mercè Capdevila Gaya] va ser de les primeres dones que va fer música experimental a Espanya. La fa amb sintetitzadors. N’és pionera. Tenia el somni de ser música i, malgrat que era de les poques que componia electrònica, ho va aconseguir i ho continua fent. No és música d’escoltar, sinó experimental. No té ritme. Però segur que es pot ballar [riu].

Parli’m dels seus pares.

Els meus pares es van conèixer a Torroella de Montgrí, en un curs de música d’estiu. Després se’n van anar a estudiar junts al conservatori a Londres. La meva mare toca el violí, i el meu pare, el clarinet.

¿Mai van intentar inculcar-li la passió per la música clàssica?

De petita els escoltava a casa. Així que m’hi vaig interessar i ho vaig provar tot. El violí, el clarinet, fins i tot el cant i el piano, perquè la meva àvia també impartia classes. Però m’avorria. Havia d’estar quieta. I jo necessitava moviment. Era una nena amb molta energia. També m’encantava ser dins de l’aigua. I vaig descobrir la sincro.

¿Gràcies a qui?

A Gemma Mengual després de veure-la a la tele. És la número u. Em dona consells. Ara la tenim a prop i sé que hi puc comptar.

¿Ha plorat per aquest esport?

Sí... He plorat d’emoció. I també de cansament.

¿I quan no surten bé les coses?

També. Et recolzes en les companyes. En la família. O parles amb l’entrenadora [Mayuko Fujiki] si alguna cosa et preocupa. A més, tenim psicòlegs.

Diuen que la seleccionadora, Mayu, es preocupa molt de l’estat emocional de les nedadores.

Tenim sort amb Mayu. Sempre intenta que estiguem a gust i que hi hagi bona relació entre nosaltres fora de l’aigua.

¿Se n’adona que se li ha posat l’etiqueta de ser la gran esperança de la natació artística a Espanya?

Ara me n’he començat a adonar.

¿I això imposa?

Em motiva. De debò. Em dona un extra de confiança. Potser quan estic entrenant no me n’adono. Però quan em diuen aquestes coses m’anima molt. Que tot el treball que estic fent té recompensa. Em dic: "Puc fer-ho".

Es veu forta emocionalment.

Sí. Fins i tot estic aprenent a respondre a totes les preguntes, a estar davant d’una càmera...

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

¿Realment passa res si no aconsegueix una medalla olímpica? ¿Estem obsessionats a ser exitosos en la vida sense fixar-nos tant en el camí?

Sí... Thais Henríquez [doble medallista olímpica en equip a Pequín i a Londres] em va dir això mateix. Si guanyes una medalla i no has disfrutat del camí que t’hi ha portat, no val tant. Perquè al final no et quedes amb la medalla, et quedes amb el record, amb el sentiment. I ha de ser bo.