Pogacar guanya el Tour com un mite

Per Mònaco es passejava un esportista que resideix al petit principat si no està concentrat o competint i que reuneix tots els condicionants perquè, per fi, Eddy Merckx hagi trobat un relleu natural com a dominador de tots els temps. Si és impossible comparar Pelé amb Maradona i Messi, tampoc ha d’estar preocupat el Caníbal per si un dia Pogagar arriba a tot el seu repertori de victòries. Per a això encara ha de guanyar dos Tours més, quatre Giros més i almenys una Vuelta, una carrera que molt possiblement disputarà la temporada vinent.

Del Galibier a la crono final

Sis victòries ha aconseguit en aquest Tour, 17 des que va debutar el 2020. Va començar aixafant tothom en el Galibier, en la quarta etapa, i va acabar sepultant les il·lusions de qualsevol al guanyar també la contrarrellotge final. Segur que era el somni d’Albert II, que el seu veí ciclista conquerís el Tour per tercera vegada i fos el primer corredor des de 1998 que guanyava les rondes italiana i francesa el mateix any.

Va ser igual que l’últim dia, entre Mònaco i Niça, a través de La Turbia i Esa, sortís gris i lletjot perquè la llum la va posar Pogacar, amb un to groc, amb la frescor d’un ciclista convertit en mite als 25 anys, que va arribar a la contrarellotge final sense el temor que el segon li arrabassés el triomf absolut, com va passar el 1989, l’últim cop que el Tour va acabar amb el duel del cronòmetre, quan Greg Lemond li va treure la victòria a París a Laurent Fignon per 8 segons. Jonas Vingegaard, l’últim doble vencedor, va enterrar divendres la destral de guerra i només corria per conservar la segona plaça davant el nervi perenne de Remco Evenepoel.

Tots dos són d’aquest món. Pogacar provoca dubtes. «És el ciclista que voldria tenir qualsevol equip; el millor», reclama Eusebio Unzué, mànager del Movistar i que fa 30 anys va guanyar cinc Tours consecutius dirigint Miguel Induráin amb José Miguel Echávarri, ja retirat. «Per mi és un dels grans de la història. Induráin, Froome i Contador eren una altra cosa», liquida Enric Mas, que fins a la tercera setmana del Tour no va trobar ritme a les cames.

Hi va haver dissabte, a les muntanyes de Niça, un detall que va passar desapercebut. Mentre el pilot pujava el Turini sota el control dels ajudants de Pogacar. Tadej va sortir del grup i se’n va anar cap al mur de pedra per contemplar el paisatge, la plana que s’alçava als seus peus. Va beure un xarrup d’aigua i va començar a preparar-se per a la cinquena victòria d’etapa.

Injustament, algunes veus l’han criticat a França en un esport que, per la seva vella història, sempre pedala en sospita. «És inacceptable –protesta Yvon Ledanois, director de l’Arkéa francès–. Senzillament, Pogacar és el millor i l’únic que ho guanya tot, clàssiques i carreres d’un dia abans de venir també al Tour i arrasar. Això només ho havia fet Merckx».

La defensa de Contador

Fins i tot Lance Armstrong, que continua tenint vetada la presència en el Tour, va censurar Pogacar a les xarxes socials per atacar en la primera etapa alpina i no ser més conservador. I en l’equip Visma de Vingegaard es van emprenyar dissabte perquè Pogacar no va voler deixar guanyar el ciclista danès. «¿Potser el Madrid no lluita per guanyar tots els partits, siguin de Lliga o de Champions? ¿El critiquem per això?», defensa Alberto Contador, que ha seguit el Tour aquesta setmana. «És un superclasse i va camí de ser el millor de la història, perquè tot ho fa bé», afegeix l’astre madrileny amb dos Tours, dos Giros i tres Vueltas.

Pogacar va començar la temporada guanyant la Strade Bianche, la clàssica toscana dels camins de terra. Va recórrer sol 80 quilòmetres i agafa’m si pots. Després va quedar tercer en la Milà-San Remo perquè a la classicissima li falta duresa per a un noi com ell. Va viatjar a Catalunya i va guanyar quatre etapes de vuit i la victòria final de la Volta. Després va degollar tots els rivals de la Lieja-Bastogne-Lieja amb un atac incontestable a 35 de meta. A continuació se’n va anar al Giro, es va vestir de rosa el segon dia, es va passejar fins a Roma i, ¡apa!, sis etapes a la motxilla.

Ara l’esperen a París perquè el 3 d’agost embogeixi Montmartre. I qui millor que Pedro Delgado, des de Barcelona, per a l’última reflexió. «Sembla que jugui a la Play Station. Té molta simpatia, crea impotència al rival. Se’l veu content, com un nen que va al Tour a divertir-se. ¿Què més se li pot demanar? És una benedicció per a aquest esport».

21a etapa

1. T. Pogacar (Esl/UAE) 45.24 m

2. J. Vingegaard (Din/Vis) a 1.03 m

3. R. Evenepoel (Bèl/Sou) a 1.14 m

4. M. Jorgenson (EUA/Vis) a 2.08 m

7. Mikel Landa (Esp/Sou) a 2.41 m

General final

1. T. Pogacar (Esl/UAE) 83.38.56 h

2. J. Vingegaard (Din/Vis) a 6.17 m

3. R. Evenepoel (Bèl/Sou) a 9.18 m

4. J. Almeida (Per/UAE) a 19.03 m

5. Mikel Landa (Esp/Sou) a 20.06 m

7. C. Rodríguez (Esp/Ine) a 25.03 m

19. Enric Mas (Esp/Mov) a 1.11.05 h

Muntanya

1. Richard Carapaz (Equ/EF) 127 p

Punts

1. Biniam Girmay (Eri/Int) 387 p

Joves

1. R. Evenepoel (Bèl/Sou)83.48.14 h

Notícies relacionades

Alberto Puig: "Mai vaig dubtar que el Marc tornaria a guanyar"

L’atleta Rebbeca Cheptegei mor cremada viva pel seu nòvio

Equips

1. UAE (UAE) 251.36.43 h