Talibans de l’ADN

Nico Williams com a realitat imminent, Merino com a necessitat i Dani Olmo com a desig humit, es plantegen avui com a factibles quan fa dos dies no podíem ni sabíem com afrontar amb dignitat una imprescindible operació renove.

D’una cosa no tinc cap dubte: si veuen a Laporta excitat i els gossos lladren (que ho fan), no em preguntin més, però a punta de dia del toc de campana final, ens sorprendrà de nou. I en aquesta situació de màxima expectació per descobrir què plantejarà el més diferent dels tècnics que ha tingut el Barça al llarg d’aquest segle, s’ha activat de nou (si és que en algun moment no ho ha estat) el debat del model a executar.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Ja saben que un servidor ni és, ni vol ser esclau de temps passats, i menys de la nostra pròpia història. Soc persona de viure en present, de traçar en immediat i de projectar en possible. Potser a algú li molesta, que em consta, però em tranquil·litza sentir tant el cap com el nou míster parlant una vegada i una altra de guanyar. M’asserena saber que la victòria torna a estar a la diana del que s’està treballant, i l’entelèquia del joc bonic, el seu dogma de fe i el seu malaltís ADN, queda de moment en compàs d’espera. No. Jo al que aspiro és que el meu Barça jugui bé, molt bé... Fa massa anys que ens flagel·lem amb patètiques derrotes tot buscant un sant greal estilístic que no desxifràvem com implantar.

¿Què crec que garantirà el nou curs sota aquesta nova doctrina de treball i sacrifici? Competitivitat: futbol en majúscules per tornar a guanyar. No ens enganyem, per guanyar cal fer-ho bé, i a això aspira tota l’entitat, a jugar bé i guanyar. I ja hi haurà temps per entrar en el discutible univers de fer-ho, a més, bonic per a alguns.