Carolina Marín: «El meu llegat està escrit; només queda el que sumi fins que em retiri»

¿Què queda i què ha canviat d’aquella noia de 23 anys que va guanyar l’or a Rio 2016?

El que en queda més és il·lusió i ganes d’anar a uns Jocs Olímpics de nou. Després, hi ha moltes diferències. La primera és l’evident, que han passat vuit anys: llavors en tenia 23 i ara en tinc 31. Tinc molta més experiència, molta més maduresa i m’han passat coses importants, tant en la meva carrera esportiva com en el terreny personal.

També el bàdminton és un esport que ha canviat molt.

Sí, és cert que el bàdminton, en individual femení, ha canviat molt des de Rio fins ara, més enllà del fet que m’enfrontaré a jugadores que són vuit o nou anys més joves que jo. Hem analitzat al detall el temps de les jugades i dels partits en general, i resulta que ara és el doble. Per tant, lògicament, és un esport que en l’àmbit físic s’ha tornat molt més exigent i, doncs, mentalment també has d’estar molt preparada per a aquestes jugades llargues, per tenir més paciència, per no jugar-te-les en tot moment... No és casualitat que les número 1 i 2 del món tinguin aquest estil de joc.

Quan es guanyen tants títols, per exemple els seus vuit campionats d’Europa, ¿s’arriba a perdre la perspectiva de com és de difícil guanyar-ne tan sols un?

Jo crec que sí. S’arriba a perdre la perspectiva perquè entres en un bucle en què no ets tan conscient, per exemple, de la necessitat de disfrutar de cada un dels tornejos que has anat guanyant. Jo vaig guanyar l’All England al març, que era un campionat que feia nou anys que no havia aconseguit, però no vaig tenir temps de disfrutar-lo ni de celebrar res perquè al cap de dos dies ja estava competint a Suïssa. Aquest esport t’arrossega a això: tenim un circuit mundial en què cada mes tenim competicions i gairebé no tens temps per disfrutar d’aquestes victòries.

Per tot el que li ha passat aquests últims anys, amb les dues greus lesions de genoll o la mort del seu pare, ¿la plata mundial de l’any passat va tenir més bon gust que èxits anteriors?

Tampoc no vull dir que hagi tingut més bon o mal gust, perquè cada medalla ha tingut la seva cosa al darrere. I tampoc em puc quedar amb una medalla, ni tan sols em puc quedar amb la medalla olímpica com la més important. Sempre dic que les medalles són molt boniques, però per a mi el veritablement important és el camí que he recorregut per poder-la aconseguir en forma de recompensa.

¿S’hauria cregut capaç el 2019 de superar tot el que li va tocar viure després?

És complicat, és complicat... Perquè un no s’imagina tot el que li pot posar al davant la vida. Però aquí ens teniu, cinc anys després, superant-ho tot, amb moltes ganes i ambició de voler aconseguir un altre gran somni.

¿Tòquio és una espina clavada que s’ha de treure?

Tòquio va ser una cosa que vaig sentir com si me l’haguessin presa. No vull dir que sigui una espina, perquè ja han passat tres anys, però sí que estic contenta de sentir-me una altra vegada competitiva i que puc aconseguir el gran somni que a Tòquio no vaig poder assolir. Aconseguir un altre or olímpic amb 31 anys seria un gran somni. Ho vaig dir en Rio; llavors tenia les coses molt clares, sabia a què hi anava. No hi anava a veure el Cristo del Corcovado i, de fet, me’n vaig anar sense veure’l, me’n vaig anar amb el que volia, l’or. A París hi vaig amb la mateixa intenció. Han passat vuit anys i serà més complicat, però sé que elles no tenen la maduresa i experiència que jo tinc. Jo ja sé què és jugar una final olímpica i gestionar aquesta pressió. Em vaig lesionar a falta de dos mesos per a Tòquio i ho vaig superar. No hi ha res que sigui impossible.

Va ser potser de les primeres grans esportistes d’Espanya que va posar el focus en la importància de l’entrenament mental, en el fet d’estar preparada psicològicament a més d’estar-ho físicament i tècnicament.

Per a mi sempre ha sigut un aspecte clau. Vaig venir a Madrid per primera vegada amb 14 anys i vaig començar a treballar aquesta part mental amb un psicòleg l’any següent, amb 15. Sempre he tingut molt clar que el cervell és una part més del nostre cos i que també cal entrenar-lo, igual que s’entrenen les cames, els braços o l’esquena. I crec que en el meu esport encara és més important, perquè en petits detalls... He arribat a perdre un partit en 30 segons per desconnectar aquesta part mental, per no estar totalment focalitzada en això.

¿Ja comença a pensar, quan s’acabi la seva carrera esportiva, en el llegat que deixarà tant a escala nacional com internacional?

Crec que a escala nacional, i internacional també, amb tot el que he aconseguit en el meu esport, ja hi ha un llegat que he anat construint a còpia de victòries. El llegat està escrit; ara només queda el que vagi sumant d’aquí fins que em retiri.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Quan va guanyar el seu primer mundial, les llicències de bàdminton a Espanya no arribaven a les set mil i avui ja estan a prop de les deu mil.

Encara em semblen poques, perquè crec que la federació hauria de fer molt per fomentar el nostre esport. Per exemple, quan vaig guanyar l’or als Jocs de Rio, hauria d’haver aprofitat aquell moment, que va ser una cosa brutal aquí a Espanya, per explotar-lo molt més. Sí que és cert que també sé que abans a Espanya hi jugava molta gent a bàdminton, sense treure’s les llicències, fins que hi va haver un moment en què la federació, per comptabilitzar la quantitat de gent que hi jugava, va fomentar que els practicants es federessin. Això, però, no s’ha arribat a fer del tot, perquè sé que hi ha moltíssima gent que no té llicència.