El militar que lluita per l’or

"Si és una cosa que no pots controlar, que no depèn de tu, no val la pena centrar-s’hi. Perquè no hi pots fer res. És així. És com quan vas amb el cotxe i hi ha trànsit. No hi pots fer res. Haver sortit abans. Només em fa por no rendir", li diu a aquest periodista, ben recte, sense moure ni un sol múscul de la cara. Potser, les parpelles.

Fran Garrigós, militar de formació –és sergent reservista de l’Exèrcit de l’Aire i de l’Espai– i graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport amb un Màster MBA en Gestió d’Entitats Esportives, ha hagut de lidiar amb els pitjors dimonis que poden amenaçar un esportista: la incertesa, el buit. En els seus primers Jocs Olímpics, a Rio de Janeiro 2016, va perdre en el primer combat. En els seus segons Jocs, en la cita de Tòquio del 2021, va perdre també al començar la competició. Sí, en el primer combat. I Garrigós va sentir que la llum se li apagava.

Redempció

Quan aquest diari li pregunta pel dia després, per la redempció, pel pes i la conseqüència de perdre només començar, Garrigós no vacil·la en absolut. Va veure com de profund pot ser el barranc, però ho assumeix. "Sí, em vaig desinflar. Després de Tòquio no sabia si seguiria o no. Però hi va haver una competició [el Grand Prix de Portugal, el gener del 2022], en què no estava preparat, però que vaig necessitar fer-la per saber si havia de seguir en això. Si llavors no n’hagués tingut ganes, ho hauria deixat. Hauria continuat entrenant-me en judo, perquè és la meva vida, però no competint...". Llavors, va ser eliminat en els quarts de final. Però el resultat no era l’important, sinó redescobrir la flama perduda: "Em va donar l’energia que necessitava. Vaig veure que volia continuar intentant ser millor cada dia. No només en el judo, sinó en la vida".

Fran Garrigós se sap amb molts àngels de la guarda. Els que el van rescatar dels seus temps foscos. "Porto treballant amb Pablo del Río, el meu psicòleg personal, des de fa més de 12 anys. Vaig començar amb ell al Centre d’Alt Rendiment (CAR). És molt important per a mi per saber del que he de preocupar-me, del que depèn de mi", explica.

I, per descomptat, també hi ha Quino Ruiz, el seu mestre al Dojo Quino de Brunete, bressol de tants, i també del somni olímpic de Niko Sherazadishvili, doble campió del món que a Tòquio també va gestionar la decepció, i que a la capital francesa reprendrà la seva lluita, tot i que ara en la categoria de menys de 100 quilos.

Una llarga travessia

Però, és clar, fa la barbaritat de 24 anys que el judo espanyol no aconsegueix una medalla olímpica. Aquest esport pel qual es desviuen tantíssimes nenes i nens, i que troba un mur invisible en l’adolescència. Els que el salten, tenen el tarannà dels elegits. "Abans d’arribar a París, potser no era tan conscient d’això [de l’atenció generada]. Però sembla que sí que tinc possibilitats d’aconseguir una medalla", admet Garrigós a aquest diari sense cap temor a la pressió que pugui comportar un objectiu així.

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

L’últim metall espanyol el va aconseguir Isabel Fernández a Sidney 2000. A Atlanta 96, la mateixa Isabel Fernández ja s’havia emportat el bronze, com Yolanda Soler; mentre que Ernesto Pérez va aconseguir la plata. I en l’èxtasi de Barcelona 92, les que van fer història van ser Míriam Blanco i Almudena Muñoz amb els seus llegendaris ors olímpics.

I Fran Garrigós, vigent campió mundial, triple campió europeu –"qualsevol dels 25 dels que lluiten en la meva categoria, 60 quilos, es pot emportar l’or", afirma convençut, conscient de la gran competència en el torneig olímpic"–, ni pot ni vol esquivar l’atenció. Quan el Comitè Olímpic Espanyol (COE) l’asseu amb els seus companys, es queda amb el lloc central. Però ell només aixeca la cella. Mira al davant. Ni somriu ni torça el gest. Està totalment en pau. Al seu món.