Variacions barroques en un pavelló d’Anvers

Va registrar la primera pirueta als campionats del món d’Anvers, el 2013. Va ser en l’exercici de terra. Deu anys després, també a Anvers, també en un mundial, va emmarcar el Biles II, un Iúrtxenko amb doble mortal carpat, al salt de poltre. És a dir, va partir d’una anterior fita, la de Natàlia Vladimirovna Iúrtxenko i va anar més enllà. Ara mateix soc incapaç d’explicar amb detall l’exercici, perquè no hi ha una cosa més difícil al món que explicar una cosa així. Només es pot admirar i aplaudir. La precoç noieta (1,42 cm) de Columbus, Ohio (que ara ja té 27 anys), la guanyadora de sis campionats del món i de quatre ors olímpics (un total de 37 medalles, fins ara) és història. I també ho és per molts altres motius, més enllà dels epònims: per una trajectòria que justament s’estén entre els deu anys que separen les dues cites a la ciutat belga.

En l’interval, no cal dir-ho, l’aparició de la foscor als Jocs de Tòquio del 2021. Recordem-ho: érem en plena pandèmia, es van haver d’ajornar un any i, tot i això, es van acabar disputant, quasi sense públic. Biles era la gran favorita. Havia triomfat a Rio el 2016 i estava disposada a trencar tots els registres. Va fer el primer salt al poltre. És un salt, el seu, que reclama una acceleració d’uns 24 km/h –la seva arma principal, la potència, l’electricitat– i que, després d’un gir inicial, converteix les mans, no pas els peus, en un propulsor que xoca contra el trampolí i dispara el cos enlaire, fins gairebé tres metres. Biles es va desequilibrar, no va poder completar el salt com estava previst, es va desorientar i va sortir de l’aparell amb una ganyota inesperada, de decepció i tristesa. Al cap de pocs minuts, va trucar a la seva mare i li va comunicar que plegava, que no podia més, que deixava l’equip. Després, el món va saber que Biles havia perdut el control sobre el cos, "una desconnexió entre el cap i el cos que va ser la pitjor sensació de la meva vida: literalment, no era capaç de distingir entre el terra i el cel, entre a baix i a dalt". En argot gimnàstic, Biles va patir uns twisties, uns cap-rodos, la impossibilitat de controlar el vol arriscat en un salt precís on "l’objectiu principal és no morir-te". En aquella "fugida" del pavelló s’hi van ajuntar molts factors: l’excés de pressió, indicis de problemes psicològics, el record de les pràctiques del depredador sexual Larry Nassar (metge de l’equip americà), la lluita de les gimnastes negres per trencar amb el mite hegemònic de la donzella blanca i prima, l’evocació d’una infantesa sòrdida i un pas per l’orfenat, abans de ser adoptada pels avis materns, aquell rosari de color blanc (Biles és catòlica) que té desat a la bossa d’esport... Un temps més tard, Nellie Biles (l’àvia que exerceix de mare) va assegurar que el desgavell va venir perquè ella no va poder ser a Tòquio i no va poder fer-li les trenes abans de la competició. Mai no l’havia deixat sola fins aleshores.

L’atzar

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

Va tornar al cap d’una setmana i, tot i patir encara els efectes del neguit, va ser capaç de guanyar una medalla de bronze. Després, la travessia del desert fins al Mundial d’Anvers del 2023 i, sobretot, fins a París, d’aquí a uns dies.

"Penso", ha dit Biles, "que per lluitar contra els fantasmes he d’escriure el meu propi final". És el que està fent. Tot va començar amb l’atzar d’una visita escolar, quan tenia sis anys, al Bannon Gymnastix de Houston. Havien d’anar d’excursió, però va ploure i la classe va aterrar al gimnàs. Des d’aleshores, Biles no ha deixat de saltar, de fer piruetes i equilibris. Una pancarta de suport a Anvers deia: "El món és de Simone; la resta només hi vivim".