Hugo González: "La natació noés una feina, ni cap obligació; és una passió"

A l’irlandès Sean Kelly, el nou cap de la natació espanyola, se’l veu inquiet. A la vila olímpica observa de prop Hugo González de Oliveira (Palma, 1999), la gran joia de la comitiva espanyola a l’aigua. El sol pica i l’Hugo, amb un somriure d’orella a orella, va rebent els periodistes amb una educació i una amabilitat extremes. Però Kelly, director nacional de rendiment de la Federació Espanyola, per les mans del qual van passar tres medallistes olímpics (Keri-Anne Payne, Cassie Patten i Steve Parry), continua mirant de reüll al sol. I a l’Hugo. "Sisplau, feu-lo entrar", acaba dient al final, preocupat perquè els rajos solars acabessin perjudicant la joia de la corona.

De raons per cuidar al màxim la gran estrella de la natació espanyola n’hi sobren, necessitada com està d’un gran referent que ompli el buit esportiu i emocional de Mireia Belmonte (quatre medalles olímpiques, or i bronze a Río 2016, dues plates a Londres 2012). Tot i que Hugo González, de rínxols foscos i ànim contagiós, viu l’experiència com si la necessitat i la pressió no fossin cosa seva. Com si no li importés que al cim de la seva imponent esquena li hagin penjat l’etiqueta d’haver de guanyar la medalla d’or als 200 metres esquena, prova en la qual va aconseguir la marca mundial de l’any (1:54.51) en l’últim Campionat d’Espanya a Palma, i de la qual és campió mundial després del seu aclaparador èxit aquest any a Doha. Amb 16 anys ja va ser campió del món júnior de la mateixa prova.

Hugo González, de pare mallorquí i mare brasilera, que a París viurà els seus tercers Jocs Olímpics, examinarà els seus límits a la piscina de La Défense Arena també en els 100 esquena, els 200 estils i el 4x100 estils. I ho farà amb la sensació que, en la seva vida, no hi ha res que sigui per sempre. Ni tan sols aquesta natació que va arribar a odiar quan, després dels Jocs de Tòquio, i malgrat ser sisè en els 100 esquena, es va sentir incomprès. Durant el confinament es va plantejar deixar-ho tot.

Però el seu somriure, sota aquest sol que odia algú tan irlandès com Sean Kelly, revela un nou temps.

No deixa de somriure. Se’l veu alegre. Confiat. ¿Des de quan té aquest estat d’ànim? Tot sembla diferent.

És clar que portar a París un equip nombrós en natació ajuda. A Tòquio vam ser 2 nois, i ara amb 16 nedadors i 4 relleus, ajuda.

¿Ara sí que es veu amb el metall penjat al coll?

El meu objectiu no són les medalles, sinó nedar en les meves marques personals. Si en surten quatre nedant en 52 segons en, per exemple, els 100 metres esquena, no hi ha res a fer. Però arribo en un estat de forma per nedar totes les proves tan de pressa com sigui possible. I aquest és l’objectiu: marxar d’aquí sabent que, personalment, tot ha sigut perfecte.

¿Es nota la pressió? El focus està molt fixat en vostè perquè és catalogat com la gran esperança de la natació espanyola.

No es nota, la veritat. La piscina fa la mateixa mida. Al marge del que pugui dir la gent, que sempre és bo que hi hagi espectadors mirant la natació, el procés és el mateix. Escalfar-se, entrenar-se, competir, arribar a la vila, reposar... Això, doncs, no canvia.

Ha estat alternant estades a Califòrnia i a Madrid.

Principalment, sí. Sobretot aquest últim any. He viatjat molt als Estats Units, a Califòrnia, que és on entrenava sempre, i després he vingut a Madrid, amb José Ignacio González Taja, que és el meu entrenador de club. I la veritat és que ha anat bastant bé aquest any.

Les bondats de l’alternança.

Sí, sí, sí. Jo necessito canviar sempre d’estímuls cada cert temps.

¿Com ha sigut la seva preparació? ¿Què ha canviat?

És tot flexibilitat. Que em deixin aquesta vegada triar el meu focus d’entrenament. Que després del 2021 les beques no se’m van donar per haver triat Califòrnia. Hi ha 10.000 euros que encara no m’han pagat per haver triat Califòrnia. Però aquest any he tingut molta flexibilitat, he estat entrenant amb el Dave [Durban] i el meu equip de la universitat, i també he vingut a Madrid amb Taja. Així que el fet de permetre’m triar el pla és el que ha funcionat aquest any.

Ja s’ha tret del cap, doncs, allò de deixar la natació i dedicar-se a una altra cosa.

Al final, per superar aquesta adversitat, l’increment de patrocinadors que ha arribat entre l’any passat i aquest m’ha ajudat moltíssim. I aquesta cosa el 2021, després d’haver sigut finalista olímpic, no hi era; és a dir, no tenia espònsors personals i el suport de la Federació era pràcticament nul. Hi ha hagut molts canvis per poder arribar fins aquí, i no només dins de la natació, sinó també fora.

¿Va acabar la carrera de Filologia Portuguesa [i abans també havia començat la d’Enginyeria Informàtica]?

Sí, l’any passat. Aquest any ha sigut més professional.

Notícies relacionades

El somni americà a l’US Open passa per Taylor Fritz

Rafa Jódar es proclama campió del torneig júnior

¿Què és la natació per a vostè?

És una passió. No és cap feina. Ni cap obligació.