París arrisca amb una llarga obertura marcada per la pluja

París va arriscar. París va semblar que perdia i va acabar guanyant. L’aposta pel riu Sena com a escenari de la inauguració era seductora, valenta i audaç, una entusiasta esmena a la tradició olímpica amb potencial per marcar un gir en la història dels Jocs. Potser la por més grossa tenia a veure amb la seguretat, però no van ser les amenaces externes les que van marcar la llarga i decebedora cerimònia, sinó el seu disseny, lent i a vegades amb un fil argumental difícil de seguir, i també (o sobretot) la insistent pluja que ningú va semblar preveure i que va deslluir totes les coses boniques que hi va haver. Que n’hi va haver, és clar, però el balanç no pot ser de cap manera positiu, per molt que el final fos espectacular i inabastable pel que fa a l’estètica per a qualsevol ciutat diferent de París. Difícilment Los Angeles, el 2028, suggerirà treure la cerimònia de l’estadi.

París, en la seva missió de destapar uns Jocs, tenia por, com en tenia tota la família olímpica. Por de les amenaces terroristes, por que tot acabés sent un caos organitzatiu. El dia no va començar gens bé amb el sabotatge a primera hora a la xarxa de trens d’alta velocitat a l’entorn de París, amb incendis provocats i coordinats en conductes de cables d’alimentació de la senyalització i de comunicacions. I finalment la por més grossa que havia de tenir era a una cosa tan trivial i inevitable com la pluja, que va marcar tota la jornada i va amarar milers d’assistents, incloent-hi moltes de les autoritats internacionals que esperaven la traca final a la plaça del Trocadéro. Resulta inexplicable que l’organització no ensostrés el recinte i que ni tan sols tingués paraigües per repartir-los. La imatge de caps d’Estat amb un trist impermeable, com amb els Reis d’Espanya, va ser intolerable.

Però encara que hagués fet un bon sol a París, el resultat difícilment es podria haver considerat a l’altura de les expectatives. Una ciutat presa pels militars i la policia, amb els seus habitants a la fuga, va mirar d’exportar al món les seves dues virtuts més grans, la seva història i la seva bellesa, que va mirar d’escampar durant els sis quilòmetres d’aigua que separen el pont d’Austerlitz de la plaça del Trocadéro, davant la imponent vigilància de la torre Eiffel.

Un fil narratiu molt agitat

L’organització es va acabar enredant en un encadenament de seqüències amb un fil narratiu que semblava agitat. Tan aviat es frenava la desfilada de vaixells per fer sonar La marsellesa com perquè agafessin el micròfon Lady Gaga o la cantant de moda a França, Aya Nakamura. O perquè artistes del Moulin Rouge ensenyessin al món el seu meravellós espectacle. O perquè França fes un homenatge a Les misérables o a Maria Antonieta. La sensació era que tant hi feia en quin moment es produís una cosa o l’altra, com si fossin pauses publicitàries intercanviables.

I tot havia començat, convé recordar-ho, en una ciutat assetjada i intransitable en el seu cor per a tothom que no tingués un permís especial per fer-ho. La jornada, però, es va anar calmant i fins i tot hi havia agents de la Gendarmerie que, durant la cerimònia, s’entretenien fent-se selfies i gravant amb el mòbil les pantalles on s’emetia l’espectacle al llarg de la riba parisenca, mentre tots els vaixells feien el recorregut de sis quilòmetres.

Tot es va engegar amb Grècia al capdavant de la desfilada, com mana la tradició, seguida per l’equip de refugiats. Després, alguns països van comparèixer agrupats en un sol vaixell, com l’Afganistan, Sud-àfrica, Albània, Algèria i Alemanya, gràcies a ser els primers per l’ordre alfabètic en francès. Una imatge estranya i peculiar, que contrastava amb les llanxes privades de països minúsculs com Cambodja, Bhután o les Illes Caiman. Els esportistes, en tot cas, sempre van quedar en segon pla quan, més enllà de la lògica promoció local de l’amfitrió, haurien de ser els protagonistes.

Espanya, amb Estònia

Espanya va ocupar el vaixell que compartia amb Estònia, desbordant amb un bon nombre els 383 esportistes que, xifra rècord, presenta a París, amb els abanderats Támara Echegoyen i Marcus Cooper al capdavant. Els Estats Units, el país que agafarà el relleu olímpic d’aquí a 19 dies, i l’amfitriona França van tancar la desfilada d’embarcacions, en una cerimònia que va ser una mica més curta del previst, entre altres coses perquè la pluja estava fent pujar massa el nivell de l’aigua del Sena. En aquest últim punt, cap a les deu de la nit, amb totes les embarcacions a punt per a l’amarratge, París va escriure una carta d’amor a la Unió Europea, un detall molt simbòlic en vista del context polític que viu el pais, i va pitjar el play a una llista de grans èxits musicals de les dues últimes dècades. Podria haver sigut això o qualsevol altra cosa. La preciosa interpretació de l’Imagine, a càrrec de Juliette Armanet, va sortir a temps al rescat.

Notícies relacionades

El somni americà a l’US Open passa per Taylor Fritz

Rafa Jódar es proclama campió del torneig júnior

La flama va arribar poc després al peveter ubicat a la plaça del Trocadéro i, després dels discursos protocol·laris, Zinedine Zidane va agafar la torxa, la va passar a Rafa Nadal, en un dels grans moments, que va creuar el Sena en vaixell junt amb altres mites com Serena Williams, Carl Lewis i Nadia Comaneci.

El xou de llums a la torre Eiffel va ser el moment més espectacular de la cerimònia, abans que la torxa posés rumb als jardins de les Teuleries i entre l’atleta Marie-José Perec i el judoka Teddy Rinner donessin per inaugurats els Jocs de la XXXIII olimpíada.