Símbol de l’atletisme espanyol
Adeu a Mariano Haro, el ‘Lleó de Becerril’
Tenia 84 anys, tenia diabetis i va ser l’atleta de fons més gran a l’Espanya dels 60 i els 70 abans de dedicar-se a la política i ser alcalde del seu poble pel PP. El seu quart lloc als 10.000 metres de Múnic-72 es va celebrar a Espanya com una medalla en anys d’escassetat d’èxits esportius.
Des que el 2019 va patir un ictus, Mariano Haro, mort ahir a Palència als 84 anys per les complicacions de la diabetis que patia, era reticent a comunicar-se amb la premsa. A Becerril de Campos, un petit poble de Palència de menys de mil habitants, segurament mai més hi haurà un atleta tan gran i important com va ser Haro fa 60 anys. Va ser tanta la popularitat que va tenir a la seva localitat natal que fins i tot va arribar a ser alcalde entre 1999 i 2003 pel Partit Popular.
A la seva època de glòria esportiva, quan s’identificava un corredor, la gent li cridava: «Mira, un Mariano Haro». Fins i tot una vegada van confondre el llegendari corredor quan entrenava per la Diagonal de Barcelona, abans d’afrontar un de tants cros que guanyava amb enorme facilitat. Va arribar a ostentar els rècords d’Espanya de 3.000, 5.000 i 10.000 metres. Va acostar-se a la medalla als Jocs de Múnic 1972 quan en va aconseguir un quart ja que es va viure amb la mateixa intensitat que si hagués pujat al podi.
Fa 18 anys, EL PERIÓDICO va visitar el llegendari esportista a la seva casa de Becerril. Encara vivia el seu pare, amb més de 90 anys, i totes les tardes anava al bar del poble. Haro caminava pel bosc en comptes de córrer. Ja havien quedat enrere els seus anys de glòria esportiva. «Vaig córrer 180.000 quilòmetres en els meus temps d’atleta», va confessar aquell dia.
Durant dues dècades Haro sempre va estar davant, tantes vegades segon, el més regular, però el desafortunat que sempre trobava un eventual rival que el batia a l’últim sospir. Els 10.000 metres i el cros –quatre vegades segon en el Mundial entre 1972 i 1975– van ser les seves proves més estimades. En els 10.000, va aconseguir el seu millor registre el 1972 (27.48.02 minuts). «Va ser la cinquena millor marca de l’any». Amb 36 anys va participar als Jocs de Montreal. «Veient els contractes i els premis que es pactaven dècades després, puc assegurar que hauria guanyat 2.000 milions de pessetes».
Va viure els seus anys atlètics en una època en què la gana encara s’apoderava de l’Espanya interior; per això, en les trobades internacionals realitzava els seus mercadejos. «Recordo que comprava caviar als russos i després el revenia». Als Jocs de Múnic va adquirir una càmera de fotos i li va donar per prémer el disparador a la vila olímpica enfocant cap a les finestres on dormia la delegació israeliana. «Aquelles fotos me les van publicar». Van ser un altre testimoni de la matança de l’any 1972.
El torcebraç amb Lasse Viren
Notícies relacionadesEran anys en què Lasse Viren, astre finlandès, es creuava al seu camí. Gairebé sempre queia derrotat davant el poder del nòrdic, una hegemonia que tenia un secret. «Tots sabíem que es canviava la sang quan la majoria dels atletes espanyols només li donàvem al bistec i a la vitamina C».
Als 37 anys va decidir retirar-se i no córrer mai més. Dos matrimonis, quatre fills, diversos nets i una època d’alcalde fins que el 1999 es va enfadar amb la direcció provincial del PP, set anys després que fos arrestat per la Guàrdia Civil després d’una discussió al bar. «Molt Cointreau. Mai més ho vaig tornar a provar. Un veí, que ara és un amic, i jo vam discutir. Veníem de caçar i portàvem les armes. Vaig veure que ell treia un ganivet i jo vaig voler disparar l’escopeta enlaire, amb tan mala fortuna que un perdigó li va donar a la cara», va explicar el 2016. Haro, en l’esport i en la política, sempre va ser una persona de caràcter.
