Un bronze per amor

Perquè Fran Garrigós, el judoka que va trencar una maledicció que durava 24 anys en un esport que no aconseguia un metall olímpic des de Sydney 2000, va estar a punt de dir prou després dels Jocs de Tòquio. «Em va passar pel cap deixar-ho... Sí. No sabia si continuar. Si valia la pena tant patiment», repetia una vegada penjat el bronze. Ell coneixia millor que ningú el dolor de no complir les expectatives. Era molt jove a Río, però quan a Tòquio va caure al seu primer combat, no ho va assumir.

Notícies relacionades

El somni americà a l’US Open passa per Taylor Fritz

Rafa Jódar es proclama campió del torneig júnior

Ho va viure la Manoli, la mare que acariciava el cabell del seu fill i es negava a separar-se’n. El Paco, el pare que ja no sabia qui abraçar. I l’Ana, també judoka, subcampiona del món i olímpica a Tòquio, i que estudia per ser xef a Le Cordon Bleu. El Fran, a qui també li agraden els fogons, no es cansa d’agrair que sempre fos allà en els mals moments. Va ser ella qui el va calmar quan va perdre l’oportunitat de l’or perdent a la semifinal contra el que acabaria sent el campió olímpic, el kazakh Yeldos Smetov.

A la sala d’escalfament, mitja hora abans de la lluita pel bronze, Garrigós murmurava. «Per un error», es repetia. Un petit error amb què s’esfumava l’or. «Però jo li vaig dir que s’oblidés de tot. Que després no se’n penedís», continua l’Ana. El seu psicòleg, Pablo del Río, no se’n separava. I el seu entrenador, Quino Ruiz, que ha muntat una fàbrica de campions al seu dojo de Brunete, va anar més lluny: «Jo m’he emprenyat molt amb ell perquè llençava els bronzes. Però aquesta vegada, que ni se li acudís. ‘Et tallo les pilotes si la llences’». Quino no cabia en si d’orgull. S’havia canviat el xandall del matí pel vestit de la tarda. Intuïa que el Fran faria història. L’Ana va suspirar: «Ara, farem un curs de cuina a Tailàndia. Ens encanta».