Garrigós guanya la primera medalla i trenca una maledicció de 24 anys

Les malediccions sempre tenen un punt marcat d’incomprensió.

El judo s’havia convertit per a Espanya en un esport massa contradictori. La impossibilitat de fer casar l’expectativa amb el resultat estava resultant ja massa dura. Perquè, des que Isabel Fernández aconseguís l’or a Sidney 2000 (amb prou feines la sisena de la història), fa ja 24 anys, cap espanyol havia aconseguit penjar-se un metall olímpic. Ho va aconseguir, per fi, i després de molt esforç i dolor, Fran Garrigós ahir a París. Va vèncer en la lluita pel bronze de la categoria de -60 quilos el vigent campió del món, el georgià Guiorgui Sardalashvili en el Camp de Mart, amb la Torre Eiffel amagada darrere d’un pavelló prefabricat i metàl·lic convertit de sobte en paradís.

Garrigós va vèncer el seu rival en la tècnica d’or, com a ell li agrada, quan el precipici apunta i ell oposa la calma i la resistència. Quino Ruiz, el druida del judo de Brunete, el seu entrenador, es posava les mans al cap després del triomfal wazaari mentre el seu fill pròdig estrenyia els punys. Va ser el triomf d’una vida de Garrigós davant els seus pares, Paco i Manoli, exultants. I sofridors sempre.

«Tot va merèixer la pena», deia amb un somriure serè el bronze olímpic espanyol. El mateix que l’acompanya des que va arribar a la Vila Olímpica i ni es va immutar davant la insistència dels focus.

En Fran Garrigós ja habitava un pressentiment que no tenia res a veure amb el que va tenir en els seus dos anteriors Jocs Olímpics, quan va ser derrotat tant a Río com a Tòquio en un instant. Ja no es tractava d’haver de digerir la derrota, sinó de comprendre-la. Conèixer-ne el perquè. I sí, realment, aquesta et pot aixafar en l’abisme si no t’apartes de l’alta competició.

La derrota en semifinals

La seva derrota en la semifinal contra el kazakh Yeldos Smetov –que va acabar emportant-se l’or després de vèncer el local Luka Mkheidze davant els ulls del president de la República, Emmanuel Macron– va poder haver pesat a Garrigós. La mà amb què Smetov va agafar el coll de l’espanyol va ser difícil de digerir. Tant en el tatami, on el judoka espanyol es va quedar sense resposta, com en la psique, preparat com estava el campió mundial el 2023 al cel olímpic.

Garrigós es va acabar reposant a una decepció que obligava a ser momentània.

Va ajudar Fran Garrigós el seu psicòleg personal, Pablo del Río, amb qui porta més d’una dècada tractant-se. També la seva parella, la judoka Ana Pérez Box, que es va acreditar per poder estar al costat d’ell en tot moment. I Quino, és clar, el seu àngel de la guarda en el dojo de Brunete.

Tot i que la decisió de veritat l’havia de prendre el judoka, que va haver de tornar a enamorar-se d’un esport en què, per un temps, havia deixat de creure. La reconciliació va ser tal que va aconseguir el campionat del món el 2023 a Zagreb, però també l’or europeu el 2024 (ja ho havia aconseguit el 2021 i el 2022). «Era molt important per a mi saber del que havia de preocupar-me, però també del que depenia de mi», explicava en una entrevista amb aquest diari.

Els fantasmes van sobrevolar el pavelló metàl·lic del Camp de Mart. A Garrigós el va portar al límit el seu primer rival a vuitens, el belga Jorre Verstraeten que només va poder guanyar després de tres minuts del temps de la tècnica d’or. Però allò va ser un alliberament. Es va imposar en els quarts a qui mai havia guanyat, el japonès Nagayama, maleducat al negar la salutació a l’espanyol. En la semifinal li va ser impossible superar el braç de Smetov. Però en el combat pel tercer lloc va arribar l’èxtasi.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Garrigós, sergent reservista de l’Exèrcit de l’Aire i de l’Espai i graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport amb un Màster MBA en Gestió d’Entitats Esportives, ja té un lloc en la història de l’esport espanyol.

Laura Martínez gairebé toca la glòria

Ningú l’esperava en la lluita de les medalles. Però Laura Martínez Abellenda, una altra de les alumnes de Quino Ruiz en el dojo de Brunete, va estar a punt d’aconseguir la gran sorpresa de la jornada després d’una formidable jornada matinal al pavelló del Camp de Mart de París. Al final va haver de conformar-se amb la cinquena plaça (es concedeixen dos bronzes en la competició) en la categoria de -48 quilos, després de ser derrotada tant en les semifinals (contra Bavuudorzhiin Baasanjüü, de Mongòlia) com en la lluita pel bronze (contra la francesa Shirine Boukli). El videoarbitratge va resultar determinant per concedir la victòria a Boukli, complimentada amb La Marsellesa davant el rugit del pavelló. I això que Laura Martínez, judoka de 25 anys criada a Vallecas s’havia guanyat el dret a somiar des de primera hora del matí. Va anar avançant rondes a mesura que anava sumant triomfs en el temps de prolongació del golden score davant la joia de Quino, que estrenyia els punys tant com ella i els seus familiars. Emmanuel Macron, president de la República Francesa, no va voler perdre’s el duel pel bronze en el qual Laura Martínez va acabar capitulant. L’or, en qualsevol cas, se’l va quedar Natsumi Tsunoda i Baasankhuu Bavuudorj va ser plata. Tara Babulfath (bronze) es va emportar la primera medalla en judo en la història de Suècia.