Ledecky s’humanitza davant la tirania de Titmus
A la nord-americana li queden encara els 800 i els 1.500 lliures per optar al seu vuitè or
La llegenda nord-americana, en la que havia de ser la prova reina de la natació a París (400 de lliures), obté el bronze i no aconsegueix canviar la tendència d’un temps que és ara de l’australiana, or de principi a final. La prodigiosa Summer McIntosh, de 17 anys, es queda la plata.
Katie Ledecky és la millor nedadora de sempre. Els seus set ors olímpics i 21 campionats del món no tenen parangó. Però maleït esport, als 27 anys, i en aquesta natació que abans o després acaba per escopir-te de l’aigua, comença a mirar més cap enrere que cap endavant. Potser els mitjans de comunicació, sempre exigents i hiperbòlics, esperaven més de la genial nord-americana en la prova més esperada: els 400 metres lliures. Però Ledecky, i ella era la primera que ho sospitava, mai va tenir opcions davant la tirania d’aquesta època, la d’una Ariarne Titmus que, tres anys i mig més jove, va poder revalidar l’or conquerit als Jocs de Tòquio. Entre les dues es va interposar la prodigiosa canadenca de 17 anys Summer McIntosh, que, com els seus rivals, també va ser plusmarquista de la distància.
Titmus (3:57.49) no va poder batre el rècord del món que va arrabassar a McIntosh al Mundial de Fukuoka del 2023 (3:55.38), però es va permetre el luxe de no témer mai per un triomf que va tenir al seu cap i també en les seves braçades, d’inici a final. També va quedar lluny del rècord olímpic que encara ostenta Ledecky dels Jocs de Rio. Poc va importar.
La gran preocupació que va poder tenir Ledecky (4:00.86) ja no va ser superar Titmus, escapada des de la mateixa albada. Ni tan sols controlar a McIntosh (3:58.37), a qui tampoc va poder avançar en tota la prova. Sinó contenir la neozelandesa Erika Fairweather, que va poder amenaçar la seva medalla de bronze (4:01.12).
«Em sento honrada per haver competit i també per haver nedat junt amb llegendes com Katie [Ledecky]. Jo l’admiro. I la rivalitat està en la competició, no fora», va afirmar Titmus que, malgrat la superioritat mostrada, no va tenir objeccions en confessar que, en algun moment, va sentir la pressió que li queia al damunt.
Perquè, és clar, la batalla entre Titmus, Ledecky i McIntosh, les tres dones més ràpides de la història en la distància, havia arribat a ser comparada amb aquella llegendària carrera dels 200 lliures als Jocs Olímpics d’Atenes. Llavors, Ian Thorpe, en un dels triomfs més recordats de la història de la natació, va ser més ràpid que Pieter van den Hoogenband i Michael Phelps.
Alleujament
Notícies relacionades«Sento alleujament. Vaig veure més que mai que les expectatives estaven posades sobre mi. Tot i que crec que se’m dona bé gestionar la pressió», va dir Titmus, que en cap moment va descuidar abraçar-se a Ledecky mentre el seu entrenador oferia un dels seus característics xous entre els 16.000 espectadors de la piscina de La Défense i els seus pares, embotits a les seves samarretes grogues, s’abraçaven al veure com la seva filla continua amb les osques del seu llegat. Titmus ja té tres ors, una plata i un bronze olímpics.
Ledecky continua mirant-ho tot des d’una certa calma. Li queden encara dues proves més, els 800 i 1.500 de lliures. Igualar els vuit ors de Jenny Thompson continua inquietant els seus seguidors. Potser no tant a ella.
