Maialen Chorraut tanca de forma cruel la seva llegenda al K1

"¿Què diuen les travesses? ¿Que fa medalla?". Xabier Etxaniz, entrenador i marit, corrent pels camins del colossal Club Nàutic de Vaires-sur-Marne, preguntava al periodista per les sensacions que es palpaven sobre les possibilitats d’èxit de Maialen Chourraut en el K1 eslàlom, la vistosa prova de piragüisme d’aigües braves. Encara quedaven un parell d’hores per a la semifinal, que la guipuscoana va superar amb dificultat, i dues més més perquè arrenqués la final en què l’optimisme, sota la solana parisenca després de dos dies llargs de boira, va xocar amb la realitat. No, no faria medalla medalla. De fet, la jornada tenia preparat un desenllaç ben cruel per a una esportista d’època.

La porta 2, la mateixa que se li havia entravessat en les sèries, també després en la semifinal, li va acabar esclatant a la cara en el moment decisiu. No només la va tocar, no només la va encarar sense precisió, sinó que senzillament se la va menjar. No la va passar, cosa que equival a 50 segons de sanció tot just iniciar la baixada. Irremontable en una prova de menys de 100 segons. Tant hi feia que brillés en les 21 portes posteriors que la separaven de la meta.

"No l’he passada bé en cap màniga: en la semifinal ho he fet amb moltes dificultats, i en la final ja ha sigut la rematada final, el colofó. Ho havia analitzat bé, ho he intentat fer bé, però... No ho sé. La tenia entravessada des del primer moment. Arribar a la final ja havia sigut un regal. Ha sigut una llàstima", deia després, sense que el somriure li desaparegués de la rostre. "La 2, la 2. Una altra vegada la 2... No tenia gran complexitat, però la 2...", repetia Etxaniz.

Ara, el caiac cros

Va ser el cruel últim capítol d’una carrera llegendària per a l’olimpisme espanyol –tres medalles i quatre finals amb la d’ahir–, per a una esportista d’època a qui, ja amb 41 anys, sembla impossible endevinar-li un bis més a Los Angeles 2028. A falta encara que a París hi competeixi en caiac cros, la disciplina en què persistirà a la recerca de la seva quarta medalla.

"No he sigut capaç de posar la cirereta al pastís, no he sigut capaç de donar el millor de mi mateixa. Em sap greu, però m’aixecaré, perquè em sento afortunada. Gairebé segur que serà la meva última baixada en uns Jocs fent eslàlom, però aquest no serà el meu últim minut remant en una piragua", prometia després, sense deixar de somriure malgrat una clatellada que, més enllà de les formes, semblava inevitable per com li havien anat les coses.

Perquè les travesses deien que el normal era que Chourraut, veteraníssima, la més gran de la competició, no aconseguís la seva quarta medalla (bronze a Londres, or a Rio i plata a Tòquio), la que l’hauria deixada a tan sols una de les dues llegendes espanyoles més importants, els també piragüistes David Cal i Saúl Craviotto, que en aquest mateix recinte a 20 quilòmetres de París buscarà el seu sisè metall.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

L’esperança va començar a difuminar-se en la semifinal que va inaugurar la tarda, una barrera que Chourraut a patir per superar, marcant el segon pitjor temps de les 12 classificades. Chourraut, per culpa d’aquesta maleïda porta 2, va quedar última a la final, disputada un parell d’hores després, en què les medalles van ser per a l’australiana Jessica Fox (or), la polonesa Klaudia Zwolinska (plata) i la britànica Kimberly Wood (bronze).

"La vida es tracta de superar les proves que et vas trobant, de treballar, de fer les coses tan bé com es pugui... I, com dic sempre, m’aixecaré perquè al que realment dono importància és al recorregut que porto i no al resultat", afirmava després Chourraut.