A Hugo González se li resisteix la seva primera medalla

Hugo González no pot dormir. És de les coses que més necessita. Estar descansat. Que no li robin hores de son a un físic imponent, però que necessita repòs. La vila olímpica és a una hora de La Défense, on els nedadors es juguen el seu present, però també el seu futur en forma de metalls. I el nedador espanyol, que va quedar sisè en la final dels 100 esquena, el mateix lloc obtingut en els Jocs de Tòquio, va arrufar el nas. "Ara, cal descansar. Són les deu de la nit i encara estem aquí competint". Necessita repòs per poder optar al somni en el 200 esquena, la distància que li permet el seu total desenvolupament.

Malgrat ser subcampió del món dels 100 esquena, malgrat ser un nedador impredictible i arribar en el millor moment de la seva vida, malgrat quedar-se a tres centèsimes (52.73) de la seva millor marca, no podia ser suficient. Des del carrer vuit i malgrat la seva notable sortida, el gir se li’n va anar just per perdre les seves escasses opcions en una prova dominada pel plusmarquista mundial, l’italià Thomas Ceccon, que es va emportar l’or amb 52.00. El xinès Jiayu Xu, plata, i el nord-americà Ryan Murphy, desconcertant malgrat el seu bronze, van completar el podi.

La calma per damunt de tot

A Hugo González, en qualsevol cas, li costa molt perdre la calma. És un noi tranquil a qui això de la natació li encanta. Però no de manera obsessiva. Quan se’n cansi, quan no l’apassioni, quan no el deixin fer i desfer, quan no pugui o no li permetin ser feliç, ho deixarà i es dedicarà a una altra cosa. A punt va estar de fer-ho després de ser finalista, sí, en els 100 esquena a Tòquio, la que va ser la primera final olímpica de la seva vida. No ho ha millorat a París. Però la pressió no va amb ell.

Abans de nedar a La Défense, li va faltar posar-se les mans a les butxaques del xandall. Va sortir escalfant-se les mans, aplaudint-se. Per després asseure’s a la cadira, tan tranquil, a esperar el que venia.

Una altra cosa és que pugui dir les coses clares, una cosa que ell mai va témer. Ja havia protestat aquesta setmana per l’escassa profunditat de la piscina (2,15 metres), quan la normativa de la Federació Internacional de Natació (FINA) va canviar a primers de juliol perquè els vasos fossin de 2,30. I, és clar, aquesta mola arquitectònica envoltada de gratacels de La Défense, on Taylor Swift va fer quatre concerts el maig passat, ja tenia la pileta construïda quan van canviar les regles de joc. Hugo continua sense sentir-se còmode, tot i que ell insisteixi que les condicions són les mateixes per a tothom.

Amb menys profunditat, es queixen els nedadors, les turbulències creixen i frenen el lliscament dels cossos. L’Hugo ho va notar ràpid, quan va començar a veure’s una cosa estranya en les sèries . Tot i que ell, sempre determinat, va acabar fent la seva part i es va ficar a la final amb el vuitè millor temps.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Sean Kelly, el cap de la natació espanyola, comentava a aquest diari que Hugo González és una cosa així com un "gladiador". És el que els demana l’entrenador irlandès, que no es preocupin de res del que els envolta, i que se centrin en les coses que depenen d’ells. Per llargs que siguin els trajectes en bus des de la vila a la piscina. "Quatre hores si hi afegeixes les eliminatòries amb la final", diu Kelly. I tot i que el menjar no sigui el més apropiat. Queixar-se no ha d’entrar en els plans, sempre que estiguin a les marques.

Per ara, Espanya seguirà amb les mateixes vuit medalles olímpiques en natació on es va quedar aturada després d’apagar-se Mireia Belmonte. Tot i que dijous Hugo González tindrà la veritable revàlida, els 200 esquena, la prova de la qual va sortir com a campió del món a Doha, la distància fetitxe.