Nadal sap perdre quan tot s’acaba

El guanyador de 14 Roland Garros, amb el cos fet pols, amb la ment ja en massa coses –la família, el com dir adeu, la flama olímpica, la cura a la seva pròpia llegenda–, era conscient que viuria una tortura davant el seu vell enemic serbi. Tot i així, sabent-se per una vegada en mans d’un titellaire, es va revoltar. Va tallar els fils de la humiliació. Va perdre, és clar. Però guanyar el temps ja no és cosa seva.

Djokovic, un individu d’obsessions –no pot ser de cap altra manera en els mites de l’esport–, té al cap guanyar per fi un or olímpic. El bronze a Pequín no li serveix en el seu afany per acumular èxits que l’acreditin com el millor tennista de sempre. Nadal, en canvi, amb els seus dos ors olímpics (l’individual a la mateixa cita xinesa del 2008 i el de dobles amb Marc López a Rio el 2016), i fins i tot amb l’opció de treure metall a París junt amb el seu hereu, Carlos Alcaraz, surt a la pista amb una missió ben diferent. I no és la del deixar-se portar en l’homenatge etern amb què el públic ha edulcorat el final de la seva carrera. Nadal vol anar-se’n en pau. I només sap fer-ho lluitant fins que els seus turmells, els seus músculs, però també la seva ment, diguin prou.

Notícies relacionades

Perillen els 100 milions dels seients VIP del FC Barcelona, claus per fitxar a l’estiu

Sense els peus a terra

Un nadó a la grada es va posar a plorar. Nadal es mostrava incapaç de respondre a les pilotes que Djokovic tornava sense mirar-s’hi gaire. "¡Rafa, ets el millor de tots els temps!", va cridar algú amb el partit descarrilat. Llavors, Nadal es va aixecar d’entre els morts. Com tantes altres vegades ha fet. Tot i que aquesta vegada va ser per saludar. Va estrènyer el puny. I va provocar un orgasme col·lectiu, breu, sense conseqüències, però meravellós.

És important saber perdre quan tot s’acaba. La memòria és punyetera.