Álvaro Martín: "Al meu rival més fort el veig cada matí al mirall"

¿Com arriba als Jocs?

El més important és que estem sans tant físicament com mentalment i que no hem tingut cap contratemps: em trobo molt bé.

Des del 2018 ha guanyat totes les proves importants a Europa (dos títols europeus i dos mundials). ¿Li dona més seguretat?

No soc supersticiós; però, és clar, si comencem a...

No parlo de supersticions, parlo de dades.

A veure, és un fet. A més, no ens hem de desplaçar a cap altre continent, no hem de patir el jet-lag i no hi ha una pandèmia, de manera que pot venir la nostra gent a acompanyar-nos. Per maduresa i per edat [30 anys], arribo en el meu millor moment i, si fiquem tot això en una coctelera, ens pot sortir un bon combinat si comencem a...

¿Què li preocupa avui dia?

A mi res, sincerament. ¿Què em pot fer perdre una mica el son? Doncs el que passarà l’endemà o el dia de la prova, però ja està. Res, res. Estic molt bé, molt tranquil i ho estem passant bé, que també és molt important. Fa molt temps que som fora, però estem disfrutant del procés.

¿I els seus rivals? ¿Pensa més en Perseus Karlström (plata en 20 quilòmetres a Budapest) o en els japonesos?

Al meu rival més fort el veig cada matí quan em miro al mirall. De vegades el veig despentinat, de vegades pentinat, de vegades amb lleganyes. A més, sento que en les proves següents al Mundial ells s’han fixat gairebé més en mi que en el que havien de fer. També és positiu si ho saps aprofitar.

Anem 12 anys enrere. L’Álvaro Martín que tenia un problema en el Mundial júnior de Barcelona: no volia sortir i al final va quedar cinquè. ¿Està orgullós de la seva evolució?

Sí, molt. Un esportista no es fa de la nit al dia. Recordo que em vaig haver d’infiltrar el dia abans i això et genera molts dubtes, perquè també era la meva primera gran competició, tot i que ja feia dos anys que era fora d’Extremadura. I hi ha hagut tota una evolució de com s’han de gestionar aquestes situacions adverses. A més era un sub 20, jo era dels petits per edat i vaig competir bé, però potser podria haver competit millor.

Allà també hi van competir Ana Peleteiro i Belén Toimil, per exemple, però molts s’han quedat pel camí... I a l’Ana li va costar molt arribar.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

És que costa molt. De vegades tens la genètica per despuntar, però no tens un bon cap. O tens bon cap, però no tens tanta genètica. O mil històries que et poden passar de lesions i més coses. És molt difícil arribar a dalt. Jo vaig despuntar ben aviat i això m’ha permès aconseguir de mica en mica aquesta seguretat. La meva regularitat més gran ha sigut a partir dels 25 anys. Vaig despuntar amb 18 i en vaig trigar set a aconseguir-ho.

Evidentment no té la sensació que puguin ser els seus últims Jocs.

Visc tots els Jocs com si fossin els últims, perquè no sé què passarà l’any que ve, així que imagina’t d’aquí a quatre anys.