Ana Peleteiro: "Als racistes no hauria de doldre’ls que guanyi un or"

Va arribar a l’Europeu gairebé sense cap preparació, però va fer el salt que li va donar l’or i que ara haurà d’imaginar a París per ser campiona olímpica. ¿Com s’explica?

Doncs perquè hi va haver una bona preparació de la temporada en general. No vam fer un pic específic de forma per a Roma, perquè vam considerar que ens podia perjudicar per als Jocs Olímpics de París.

Només el seu marit, Benjamin Compaoré, també atleta de triple salt, i vostè, creien que tornaria a ser la mateixa atleta després de tenir la seva filla, Lúa. ¿Per què?

Els meus pares van tenir por, els van sorgir els dubtes quan em vaig quedar embarassada. Quan gairebé no hi ha referents que hagin tornat de la maternitat, i menys que ho hagin fet al mateix nivell, tu et planteges: "¿Per què jo sí que ho aconseguiré si no soc millor que ningú?". Tampoc els recrimino res. Si li passés a la meva filla una cosa així, també tindria dubtes. Però al final el Benjamin i jo teníem les coses molt clares i per això avui som aquí.

¿Com li ha canviat la maternitat i com compatibilitza ser mare amb l’esport d’elit?

Com qualsevol altra persona que té una jornada de vuit hores diàries. Tot i que nosaltres som uns privilegiats, perquè no tenim aquesta càrrega laboral, malgrat que hi hagi èpoques que viatgem més, però és possible. Per a mi la maternitat està sent meravellosa. M’encanta ser mare i m’encanta ser mare esportista.

Vostè ha confessat que és creient. ¿Com l’ajuda Déu o el que consideri a l’hora de competir?

Sí, soc creient. He crescut en la religió cristiana, però l’he portat al meu terreny. No segueixo la Bíblia al peu de la lletra, les coses com són, i tampoc crec només en Déu, també molt en les energies. Al final ha acabat amb un mix de tot en el que crec i hi apel·lo quan ho necessito

És a dir, treballa la visualització, com ha explicat més d’una vegada. Perquè la medalla de bronze de Tòquio 2020 va dir que vostè ja l’havia viscut. ¿Com s’ha imaginat el salt a París?

El mateix que a Tòquio, però una mica més en gran. No m’agrada gaire parlar d’això perquè són les meves armes. No vull donar més pistes. Són les eines que utilitzaré per intentar conquerir el meu objectiu. Confio molt en la visualització i en el treball que faig amb la meva terapeuta, Rebeca López.

Parla molt de l’equip que l’envolta, on la figura capital és Iván Pedroso, or olímpic a Sydney, i mestre, entre d’altres, de Jordan Díaz, un altre dels aspirants a ser al podi olímpic. ¿Com és tenir-lo d’entrenador?

No s’aprèn una cosa nova cada dia amb ell, tampoc n’hi ha per a tant. Teniu l’Iván pels núvols [riu] i és una persona extremadament normal. De fet, és al contrari. Amb ell regna la conya, tot i que és seriós quan la situació ho requereix. Treu molta importància a les coses i això és el que l’engrandeix com a entrenador. Ell creu en el treball i en el respecte. Confia sobretot en l’ambició. Això és el que ens transmet. No és qüestió de l’entrenament, la clau de l’èxit del que passa a Guadalajara (on s’entrenen els grans saltadors de llargada del món) és que aconsegueix que t’ho creguis.

El triple salt és una de les cartes de medalla d’or per a Espanya. Una competició molt igualada, més si és possible per la lesió de Yulimar Rojas, la seva companya i actual campiona olímpica. ¿Com influirà això en la prova?

La vida són successos i cal agafar-los com venen. En la part personal em sap greu no comptar amb ella, perquè anar a una competició amb una amiga t’enforteix, però en la part professional he d’enfocar-me en mi i anar a buscar el meu objectiu.

Per tant, ¿creu que es pot ser amiga d’una rival?

No és que ho cregui, és que és una realitat. Jo tinc amigues en l’atletisme i també en la meva prova. Bé, és cert que si la Yulimar no s’entrenés amb mi, no seria la meva amiga, però perquè no convius amb ella. ¡Tonta seria de no tenir una bona relació! Imagina entrenar-te cada dia amb algú amb qui no t’entens. Seria inviable, a part que la Yulimar té un caràcter que és impossible no congeniar-hi. Li tinc molt carinyo.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

La unió dels atletes a la vila olímpica és un exemple de multiculturalitat i convivència, al contrari del que promouen aquells davant els quals tantes vegades ha alçat la veu. ¿Els doldria als racistes veure Ana Peleteiro guanyant un or a París?

M’és ben igual com se sentin els racistes, el que els hauria de fer mal a ells és ser racistes, no si jo guanyo un or o no.