Hugo González es queda sense forces en la cita de la seva vida

Hugo González de Oliveira, abans d’enfilar-se sobre el bloc de sortida, al qual va clavar una manotada, va donar l’esquena a la piscina. Qui sap si volia veure com reaccionava la gent que l’observava. Estava a pocs minuts d’afrontar un moment únic, cim en la seva vida esportiva. Tenia lligat al coll aquest maleït cartell de "gran esperança" d’una natació espanyola que només ha aconseguit vuit medalles olímpiques en la seva història.

Hugo González, des del carrer vuit en els 200 esquena, es va deixar l’ànima, el cos i el cor. Fins i tot va arribar als 150 metres rondant la tercera posició. Però en l’últim llarg, Hugo, a qui sempre li anava bé una prova llarga, que sempre sabia gestionar els temps, ja no va poder més. La seva marca de 1.55:47, lluny del seu millor registre personal (1:54.51), només li va servir per ser sisè. Com en els 100 papallona. La glòria se la van emportar l’hongarès Hubert Kos, or (1:54.26), l’arriscat grec Apostolos Christou, plata (1:54.82), i el suís Roman Mytiukov, bronze (1:54.85).

Havia assegurat Hugo que des d’un carrer exterior també es podien guanyar curses. I, és clar, té raó. Però el problema no era tant el carrer, malgrat que en proves com l’esquena l’onatge condiciona, sinó la seva confiança. Havia arribat a la final amb el pitjor temps dels classificats. I malgrat que un dels seus grans rivals, el campió olímpic Ryan Murphy, havia quedat fora en les sèries junt amb l’italià Thomas Ceccon, el nedador espanyol no en va tenir prou. "Normalment tinc més empenta. Però hauré d’analitzar per què aquesta vegada no. No estic satisfet. Trist no, perquè ja he nedat tres finals olímpiques. Però no és el potencial que tinc", va assumir resignat.

Creguin-ho. Hugo González de Oliveira no va arribar amb mala cara a París. Se sentia en el millor moment esportiu de la seva vida. No feia res que havia trencat a Mallorca la seva marca en els 200 esquena, prova en la qual s’havia proclamat campió del món el febrer passat a Doha. Estava molt millor amb la federació, després que acceptessin que pogués passar temporades entrenant-se a Califòrnia, tot i que també a Madrid, amb Taja, el seu entrenador de confiança. I els estudis tampoc li preocupaven. Ja s’havia graduat en Filologia Portuguesa. Però, en un no res, tot va canviar. I aquest somriure lluminós va anar canviant.

"La Vila és un desastre"

Notícies relacionades

Els àrbitres sospesen una vaga i desconfien del seu president

L’autèntic Florentino

Les incomoditats van anar amuntegant-se mentre la pressió per veure qui havia d’omplir el buit deixat per Mireia Belmonte a la piscina creixia. Les llargues distàncies des de la Vila Olímpica, a Saint-Denis, a la piscina, a La Defénse, es feien insuportables. Una hora per anar, una altra per tornar. El menjar tampoc estava l’altura. "La Vila és un desastre, tot i que no és excusa", va proclamar.

Hugo buscava explicacions. Respostes. No les va trobar en els 100 esquena, on no va poder anar més enllà del sisè lloc aconseguit als Jocs de Tòquio. Però tampoc les va trobar en els 200 esquena, la prova en la qual ho havia fiat tot (va descartar competir en les sèries del 200 estils) amb l’esperança de seguir l’estela històrica de la saga dels López Zubero.