El llarg viatge per a una medalla

Enmanuel Reyes Pla (l’Havana, 1992) és bromista. Joguineja al ring. Riu. Parla. Aixeca el puny les vegades que faci falta. I pega fort, molt fort, quan toca. Mirant al cel, assenyalant amb les mans cap a dalt, com si busqués algú que volgués escoltar el profeta, Reyes Pla va celebrar ahir haver-se assegurat la medalla. Per a ell. Per a Espanya, el país fins on va arribar després de moltes peripècies. El seu rival en els quarts de final del pes pesant, el belga Victor Schelstraete, fos davant la dansa de l’hispanocubà, no va ser capaç de guanyar-li ni un assalt. La boxa olímpica concedeix dues medalles de bronze. Però ja en semifinals, que es disputaran diumenge, Pla es veu capaç d’arribar al cim.

No hi pot haver millor carta de presentació que anomenar-te el Profeta –se l’ha posat ell– mentre dius que vas al ring a "arrencar caps" i et converteixes a l’islam, en un traspàs de creences com el que va fer Muhammad Ali. "Al final soc jo mateix, però amb altres regles", deia al pavelló parisenc. Li vaig preguntar pel que portava escrit a les botes. En bolígraf. "Són frases de la Bíblia. La meva àvia em va inculcar el cristianisme, i amb aquestes paraules li dedico també les meves victòries a ella". Però Reyes Pla, des que va fugir de Cuba, no ha pogut viure de les profecies. Tampoc de separar caps del tronc. Les martellades que clava al ring mai seran proporcionals als que ha rebut en la vida.

Quan va fugir de Cuba, sabent que seria impossible de travessar fronteres, va volar primer a Bielorússia, país amic del règim cubà i des d’on va pensar que podria trobar la porta cap a l’Europa pròspera. Va trobar la manera d’arribar a Moscou, però allà no va tenir més remei que amagar-se en un apartament durant més de 12 setmanes. Es passava els dies tancat sense sortir amb un cosí, amb por que el descobrissin. Li van explicar després que a Àustria podria demanar asil. Però a l’arribar-hi el van enviar a un camp de refugiats. Va tornar a escapar-se. I quan intentava arribar fins a França el que es va trobar va ser que el tancaven en un centre de reclutament per a immigrants.

"Però allò era una presó, ni centre ni res. No podia sortir enlloc", recorda Pla, que va viure el final de l’escapada quan li van permetre sortir i es va comprar un bitllet a Barcelona. No tenia passaport, però se les va apanyar per arribar-hi. I des d’allà a la Corunya, on podria reunir-se amb vells familiars, entre ells el seu oncle. Tenia 26 anys. Era 2019.

Salt de qualitat

Notícies relacionades

Una jornada de somni per als equips catalans

El regal ‘irreal’ del Vic i la família Quer

Un any després, quan la Federació Espanyola de Boxa va veure que l’equip nacional podria fer un gran salt de qualitat al reclutar un boxejador a qui feia anys que seguien en campionats, va aconseguir que el Govern li concedís la nacionalitat. Espanya no guanyava una medalla en uns Jocs des de feia 24 anys, quan Rafa Balita Lozano, ara seleccionador, va aconseguir la plata en el pes minimosca (-48kg). A Atlanta 96, Lozano ja havia guanyat el bronze. I a aquest equip espanyol li queden també encara les opcions del fill del Balita, Rafa Lozano júnior, Ayoub Ghadfa i José Quiles.

Qui sap si Reyes Pla podrà igualar els cims olímpics de Teófilo Stevenson, d’Ali (or a Roma 1960 com a Cassius Clay, abans de desfer-se del seu "nom d’esclau") i de George Foreman (or a Mèxic 1968). Per cert, Enmanuel Reyes Pla, malgrat la seva conversió a l’islam, continua tenint el mateix nom.