Alisa Ozhogina: "Vaig tenir una època fosca en la meva vida.Però vaig sortir-ne"

Vostè va néixer a Moscou.

Sí. Com el meu pare i la meva mare. Tota la meva família és russa.

I va venir amb un any.

Amb un any, el 2001, sí. El meu pare és músic. I gràcies al meu avi, que era a Espanya, el meu pare va aconseguir una audició per a l’Orquestra Simfònica de Sevilla.

¿I què toca?

El violí. El van agafar. Va començar a treballar al Teatre Maestranza, a l’Orquestra Simfònica de Sevilla, i ens vam quedar.

I sense tradició familiar, ¿com entra a la sincro?

Doncs va ser curiós. Jo vaig provar mil activitats. Vaig ballar sevillanes, vaig fer anglès, tennis, vaig tocar el violí, que no m’agradava gens, vaig anar al cor, patinatge. I res m’omplia. Érem al cotxe a l’estiu, i jo volia fer ballet, perquè és clar, estava acostumada a veure el meu pare tocar, per tant jo volia ser ballarina. La meva mare, en canvi, volia que fes gimnàstica rítmica, perquè ella en va fer de petita i li va encantar. Mentre que el meu pare apostava per la natació. Deia: "Si ella no és música, doncs natació, que no se la pot treure de la piscina a l’estiu". Érem els tres allà discutint, que no una cosa, que no l’altra... I la meva àvia materna va dir: "Deixeu de discutir. Perquè hi ha un tres en un que és la sincro".

Llavors ho va decidir la seva àvia.

Sí, la meva àvia Svetlana. Va morir el 2013 d’un càncer d’estómac.

¿La té al cap?

I tant. De vegades m’apareix en somnis... De fet la meva germana petita, l’Eva, que va néixer el 2017, m’hi recorda molt.

¿Sempre ha sigut feliç amb això? ¿O ha tingut moments de foscor, de bloqueig?

I tant. I qui no. Quin esportista no. La sincro és molt dura, molt exigent. Jo me’n vaig anar de casa amb 14 anys. Vaig venir a Barcelona sola i vaig deixar tota la meva família a Sevilla. Amb 14 anys, vivint sola... És veritat que el CAR em va recolzar sempre molt i em van acollir molt bé. Però jo trobava a faltar els meus pares, els meus amics, la meva vida de Sevilla. I de sobte... Això. A Sant Cugat em passava els caps de setmana sola. L’època d’adaptació va ser dura. És clar que plorava. Hi va haver moments en què vaig haver de deixar la sincro. De fet, vaig entrar al CAR el 2016, i a finals del 2018 me’n vaig anar. No estava bé psicològicament. Me’n vaig anar a casa. Vaig haver de passar mig any sense la piscina.

¿No volia tornar?

Jo ja no estava entrenant bé, ja no tenia ganes de fer sincro. Era just el primer any de la Mayu com a entrenadora, i va tenir bastanta càrrega amb mi. Jo no estava bé. Venia als entrenaments sense ganes. No m’aprenia les coreografies. Em posava en embolics... El meu comportament no era adequat. Li vaig dir a la Mayu: "No tinc ganes de fer sincro. No puc més. Estic cansada. Trobo a faltar els meus pares, i necessito desconnectar". Me’n vaig anar a casa. Em vaig recuperar, em vaig estabilitzar. Vaig estar també amb una psicòloga. I vaig tenir el suport dels meus pares. No vaig tocar una piscina durant mig any, com dic. I sis mesos després, vaig tenir la possibilitat d’anar a Rússia a entrenar. El meu pare, als campionats internacionals, s’avé amb tot el món, tant amb els russos com amb els espanyols. I era molt amic del pare d’una nedadora russa. Per sort o per desgràcia, a Rússia, si pagues, pots aconseguir qualsevol cosa. Així que vam preguntar si jo podia anar a entrenar en un club rus. I em van dir que si pagava, podia fer el que em donés la gana. Vam recaptar els mitjans.

Va fer una neteja emocional.

Vaig reviure. Moscou és una ciutat molt bonica... Jo mai hi havia viscut. Sí que hi havia anat a l’estiu amb la meva àvia a la casa de camp. Però era petita. Amb 17 anys, vaig reviure. Vaig començar a entrenar en un club amb nenes petites, que tenien aquesta il·lusió que tenia jo quan era una nena. Me la van contagiar.

¿Per què va decidir tornar?

Vaig veure que havia canviat. El meu somni sempre va ser anar a uns Jocs Olímpics i formar part de la selecció. En vaig parlar amb els meus pares. Al principi vaig tenir una mica de por, però em vaig dir: "Ho provaré. No perdo res. Si m’agafen, bé. Si no, doncs me’n vaig un altre cop".

¿Haver passat per aquell moment fosc fa que ara disfruti més?

Sí, sí, és clar que sí. No l’hi desitjo a ningú. Però aprecio moltíssim més els petits moments de la vida, i tot el que tinc. I sobretot aprens que no tot és un camí de roses. Que fins i tot una campiona olímpica com Simone Biles pot tenir un dia dolent, pot tenir una depressió. I és absolutament normal. La vida és això, pujades i baixades. Som humans. Tenim un esport a més tan exigent, on la perfecció no existeix, perquè sempre es pot fer més a la sincro... I nosaltres, a més, som noies superdisciplinades, ens exigim moltíssim. I no ens adonem que, ostres, som persones i tenim un límit. I és absolutament normal. Però l’important és que després t’aixequis.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

¿Va ser rebel d’adolescent?

Vaig tenir la meva època, i tant. Justament quan ho estava passant bastant malament al CAR, des dels 15 fins als 17 anys. Van ser els pitjors anys. Feia coses que no estaven permeses sent menor d’edat. Em passava de la ratlla. De vegades m’enviaven èpoques a Sevilla, em posava en embolics. Sortia amb les amigues, arribava borratxa. Discutia amb els meus pares. Vaig arribar a bloquejar les meves companyes de Barcelona a les xarxes socials... Vaig tenir una època bastant fosca. Però al final vaig sortir-ne.