Djokovic culmina l’obra de la seva vida i deixa Alcaraz sense l’or

Les emocionades llàgrimes de Nole, les seves mans tremoloses recolzades sobre l’argila quan tot va finalitzar, van realçar el significat que per a ell tenia aquest or olímpic. No tenia res a veure amb Alcaraz o amb París, ni tan sols amb els Jocs Olímpics. Tenia a veure amb una cosa molt més gran: el seu llegat. I, ara, a la fi és complet. A la incomparable vitrina de Djokovic només faltava un títol olímpic i ja el té.

Portentós intercanvi

Ja mai ningú podrà posar el més mínim asterisc a la seva immaculada trajectòria. Ara sí, en l’última oportunitat que, ja amb 37 anys, anava a tenir en la seva vida, el que semblava impossible ja ha passat: ja ho ha guanyat tot.

I aquesta necessitat, lluny de ser una càrrega, va ser la gasolina que precisava per derrotar un tennista a qui cedirà ben aviat la seva corona, si jo no ho ha fet ja, malgrat l’esdevingut ahir a París. Alcaraz també volia l’or olímpic, sí, però al cap i a la fi té només 21 anys i, si la seva carrera transcorre pel camí que s’intueix, tindrà no pas menys de tres oportunitats més d’emportar-se aquesta medalla daurada.

Sense vacil·lacions ni preliminars, Alcaraz i Djokovic van desplegar un intercanvi de cops portentosos des del primer punt. En tot el monumental primer set, el murcià només va patir per defensar els seus dos primers serveis, una cosa nerviosa davant la contundència del seu rival des d’al fons de la pista. Més enllà de l’aspecte emocional, l’espanyol es mostrava més àgil, veloç i imaginatiu, amb aquest repertori infinit de deixades que semblen de ciència-ficció i una capacitat a estones sobrehumana per tornar els millors cops del seu oponent. Que eren molts i molt bons.

Espectacular primer set

Es diria que Alcaraz només va cometre un error durant tot el set, però va resultar ser el més gran dels que podia cometre: no rematar Djokovic quan el tenia estirat a la lona. Va disposar de vuit oportunitats per trencar-li el servei, cinc d’elles en un estratosfèric novè joc, amb 4-4, que es va allargar fins als 17 punts, però no va ser capaç de capitalitzar cap d’elles.

No, deixar a Nole amb vida, més dur que l’amo de pedra d’una determinació que és història de l’esport, no és bona idea. I l’espanyol el va acabar pagant en el tie-break resolt pel serbi per 7-3 després de guanyar-li dues vegades la sacada. Una hora i 33 minuts d’espectacle de dos rombes, d’un tennis excel·lent, que Alcaraz no va ser capaç de decantar a favor seu. Una clatellada moral que fa mal a qualsevol.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Li va pesar aquest rum-rum a Carlos a l’inici del segon set. Es percebia en ell molta més frustració per no haver guanyat el primer, amb ansietat per haver de guanyar el segon. Va encaixar el duel cedint en blanc els dos primers serveis del serbi, un mal menor donat la davallada en el seu joc. Conservava el servei i no és aquesta una fita menor, ateses les circumstàncies.

A la resta, Djokovic li negava qualsevol mínima escletxa d’il·lusió per la remuntada. Mesurant més la intensitat del seu tennis, baixant les revolucions, conscient de la superioritat física del seu jove oponent, el serbi no li va concedir ni una sola bola de break. Sense presses, va anar conduint el partit cap al tie-break, consistint la supervivència d’Alcaraz. I allà, en el desempat, va tornar a ajusticiar-lo per reforçar la seva eternitat.