Saúl Craviotto: "No em molesta que em coneguin pel ‘MasterChef’"

Sis medalles olímpiques, dues d’or a Pequín 2008 i Río 2016, però hi ha qui el reconeix pel carrer per ser el guanyador de MasterChef.

No em molesta, per sort. Al final, jo vaig participar i vaig guanyar un programa de màxima audiència com MasterChef. Un format que veu molta gent, des de la meva filla Valentina de 9 anys fins a la meva mare de 67. És la millor manera de donar a conèixer el meu esport. És entendre com funciona el món. Em paren pel carrer i em diuen: ‘¡Mira, si és Saúl Craviotto, el cuiner!’. Jo penso: ‘¡Té pebrots que al final sigui pel que em coneguin!’. Però m’ho agafo rient.

És el que té ser algú tan polifacètic com vostè... Esportista, policia nacional, cuiner i una altra professió de la qual després parlarem. ¿Quin rol és més difícil complir?

De cuiner no en soc. La faceta amb què em sento més còmode és la d’esportista, perquè és realment el meu dia a dia. És on treballo al màxim. Ara tinc totes les meves capacitats centrades en París. Tot i que ser un bon policia comporta els seus esforços i sacrifici, de manera que estic orgullós de pertànyer al Cos Nacional de Policia i per la tasca que fan.

Medalles olímpiques, campionats del món, europeus... Res hauria sigut possible sense aquell any en què va compatibilitzar treballar com a electricista, les oposicions per a Policia Nacional i els entrenaments.

Treballar com a electricista em va fer veure que dur i complicat que és ser autònom, com ha fet el meu pare, que s’acaba de jubilar. Vaig estar un any d’autònom, passant cables. Haver sigut electricista és una experiència d’aprenentatge de molt valor, un capítol vital més. Aquell any, amb 18, vaig deixar l’equip i me’n vaig anar a treballar amb el meu pare, però també em vaig posar a estudiar per ser policia. Va ser un any molt dur en què començava el dia com a electricista, al migdia me n’anava a entrenar, menjava a correcuita, tornava a la jornada d’electricista i a les 20.00 anava a l’acadèmia, fins a les 23.00. Van ser 12 mesos molt durs i sacrificats. Però van donar el seu fruit.

Malgrat les seves cinc medalles als Jocs no es podria retirar només amb el rendiment econòmic. ¿Com el fa sentir això?.

Parlar de Saúl Craviotto i queixa econòmica és incompatible. Soc un privilegiat. Òbviament, depèn amb qui et comparis. Si ho fas amb un futbolista, és clar que no guanyo gens. Ara bé, comparat amb un treballador mitjà soc un autèntic privilegiat: tinc beques, patrocinadors com Bridgestone, marques que confien en mi... Sempre he tingut clara la necessitat de tenir un pla b. Per això vaig estudiar per ser policia, vaig muntar els meus negocis, faig conferències, em vaig formar per impartir-ne en empreses... He obert moltes fonts d’ingrés al meu voltant. Això és una cosa que intento transmetre a esportistes, a companys meus que tenen 25 o 26 anys, que no estudien, no es formen i no veuen més enllà. A tots ens arribarà el precipici de la retirada, de manera que és imprescindible que tinguin aquesta alternativa i inquietuds.

La sisena medalla olímpica li permetria avançar David Cal. ¿L’obsessiona?

Per a res penso en David Cal. Només penso en ell quan m’ho pregunten. És normal que m’ho preguntin, perquè hi estic empatat a cinc medalles. En el meu dia a dia no és res que em tregui hores de son. Si no aconsegueixo més metalls jo soc feliç amb el que he aconseguit. ¿N’aconsegueixo una altra? Doncs fenomenal. Però no per superar David Cal. És un referent i sempre ho serà.

A qui sí que va tenir molt present és a Marcus Cooper Walz, el seu company en el K4 500 i qui va agafar el seu testimoni com a abanderat. ¿Quin consell es van donar tot i que la cerimònia de Tòquio 2020 va ser atípica?

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El consell que em va donar a mi Pau Gasol, abanderat a Londres 2012, que, mentre portava la bandera, mirés enrere de tant en tant i veiés els ulls de la resta d’atletes de l’expedició espanyola. Que em quedés amb aquestes cares a l’entrar a l’estadi. Aquests gestos no se li oblidaran mai. A Tòquio 2020, almenys tenia tota la delegació amb mi, però no va passar el mateix amb la grada buida de l’estadi. Em quedo amb el simbolisme de representar i portar la bandera del teu país.

"I després dels Jocs Olímpics de París, ¿què, papa?", és la pregunta que ja li deuen estar fent a casa.

Després analitzaré moltes coses, com vaig fer després de Rio i Tòquio. Després de cada feina, oposició o examen, un ha de posar els peus a terra per mantenir converses amb el teu entorn, la teva dona, les teves filles, el teu entrenador... Per veure si tinc un projecte que m’apassioni. Si no hi és, doncs ho deixo. I si una cosa em fa el pes, vaig a l’Europeu de l’any que ve a Milà i segueixo un xiquet més. El que més valoro és la il·lusió, sense il·lusió no hi haurà res.