Unai Aguirre: "He plorat molt a la meva habitació, però maia la piscina"

Unai Aguirre (Barcelona, 2002) és un volcà a la piscina. Crida. Anima. Es desespera. Celebra. Agita l’aigua. I atura. Moltíssim. Però també falla. És la vida. Per això, al periodista el sorprèn la calma amb què afronta una xerrada que el porter de la selecció espanyola de waterpolo admet poc habitual. Té l’oportunitat de parlar sobre les seves alegries (jugarà avui els quarts de final davant Croàcia), però també sobre les pors que el sotgen. Sobre el que li suposa sentir-se bé. Però també acceptar-se quan està malament.

¿Vostè s’emporta els errors a casa? ¿És de pensar?

Home, si no ets de pensar, no em fotis. Cal intentar portar-ho bé, però si tu fas els ulls grossos als teus errors o als teus mals moments, mai jugaràs com vols.

Quan està jugant un partit, ¿hi ha por?

Sí, clar. Sí, sí.

¿A què?

A l’error, a fallar. Tothom té por de l’error. La por és el que ens mou.

¿I a la derrota?

A la derrota és abans del partit. Durant, no. Però sí, la derrota és dura. Cal acceptar-la, però és dura. No ens agrada perdre.

¿Com veu la cultura de l’èxit? Si no guanyes sempre, fracasses.

Això passa molt a Espanya. Hi ha altres països que no tenen aquesta mentalitat, però a Espanya, per desgràcia, sí. És com el que li va passar a la marxadora Laura García- Caro en l’Europeu. Va quedar quarta perquè es va equivocar i se li van tirar a sobre. Ningú va veure que havia quedat quarta d’Europa. En altres cultures, com en els Estats Units, és diferent. Busquen sempre superar-se i, tot i que perdin, estan orgullosos de la derrota. Però a Espanya, no. A Espanya ja sabem on som. Passa en el futbol, en el waterpolo... En tots els esports.

No es permet l’error.

No, t’obliguen a guanyar. I si no guanyes, has jugat malament. Jo he vist titulars que diuen: "Espanya no ha jugat bé". I havíem quedat tercers del món. I dius, hòstia puta. Portes des del 2009 sense quedar tercer del món, i acabes dues vegades tercer i ens diràs alguna cosa.

¿No li genera frustració?

No, perquè tu ja acceptes el que és. Els espanyols som així. Jo també exigeixo al Madrid guanyar. Si no guanya el Madrid, m’enfado.

¿Aquesta pressió no és una motxilla emocional? ¿Hi ha qui està esperant que vagi malament?

Sincerament, això m’és igual. A mi m’és igual el que pensin de mi. I ho demostro cada dia.

¿No mira xarxes socials?

No... De fet, em fan gràcia. Som darrere del vidre. La gent que em coneix sap com soc. Soc una persona tranquil·la al carrer. I després a l’aigua, doncs soc com soc. Em transformo. Però ja està, perquè és la meva feina i em surt ser així. Soc una persona molt competitiva. I el que ha pogut dir alguna cosa, se m’ha pogut posar malament, doncs perfecte. Però realment a mi m’és igual.

Diu que es transforma a la piscina. Fa molts gestos, crida. ¿És una manera d’alliberar-se?

Vostè ho ha dit. És una manera d’alliberar-me. Arribo a nivells d’adrenalina i a nivells mentals de nervis, de tensió, tan alts... Estic intentant regular-ho. Però aquesta essència no la canviaré mai.

¿I és necessari regular això?

És necessari. Sí, crec que sí. No perquè sigui dolent, sinó perquè si et va tot bé en el partit, és l’hòstia. Entres en una atmosfera de fluïdesa increïble, però com no et surti bé, aquesta adrenalina que portes tan alta cau en picat. Està bé trobar el terme mitjà. I crec que estic començant. Però aquesta essència de celebrar les parades, de cridar... Soc jo.

¿Li ha portat algun problema amb rivals?

No, ells ho entenen. Mai, mai, mai. Amb gent de fora sí, però els rivals ho entenen.

Té pics d’alegria molt grans, però després pot arribar el pic cap a baix. ¿És de plorar?

Molt, sí. He plorat, però a la piscina, mai. He plorat fora. A la meva habitació. Després de perdre, plores. És normal. Plores de frustració. Plorar és bo, sentir-ho. Sentir que estàs malament, i sentir que les coses no t’estan anant bé, és bo. Igual que sentir quan van bé. M’agrada. Soc feliç quan entenc que estic malament. Dic: ‘Mira, estic malament ara, no passa res’.

De vegades sembla que no es permet a la gent estar malament.

Perquè al final, tot i que estiguis trist i no et vingui de gust entrenar, has d’entrenar. És la diferència entre el millor i un de tants. El millor, quan no li ve de gust entrenar, entrena. Quan no li ve de gust ser crític amb ell mateix i dir, hòstia, ¿què puc millorar? El que ho fa arriba a ser el millor.

És sempre l’exigència d’estar sempre entrenant, jugant.

Això t’ho exigeixes tu mateix. M’he de cuidar amb l’alimentació, amb el descans, dormir 30 minuts de migdiada, tot i que no em vingui de gust. Si no, no arribaràs mai, és així. Ara que ja soc més gran, en vaig aprenent més. Sé separar molt l’esport de la meva vida. Els mals moments de l’esport no es reflecteixen en els mals moments de la meva vida. Si no, no vius.

Espanya només ha guanyat un or, en Atlanta 96. No sé si això es pot convertir en una obsessió.

Des d’aquella, aquesta és la millor generació que hi ha hagut. Que guanyem o no, dependrà de nosaltres, però hi ha molts més factors. Són uns Jocs. Si preguntes als vuit millors qui és el favorit, li diran que Espanya. Que guanyem o no, és una altra cosa. Però jugar amb el cartell de favorit no és fàcil. Tu saps que aquesta generació és difícil que es repeteixi. Però no s’acaba el món si no ets or olímpic. Pots ser el millor equip i no ser campió. ¡Que això ha passat!

¿No té alguna vegada la temptació d’apartar-se dels cops de pilota?

Sí, sobretot en entrenaments. En llançaments d’escalfament, quan te’n ve un així a prop... Però en els partits cal posar el cap, perquè si no...

¿I en la vida, què li fa por?

Morir-me, ¿no? Morir-se li fa por a tothom. Si no, aquí tenim un problema.

La seva personalitat és especial.

Sí, la gent se sorprèn quan parla amb mi i diu: ‘Hòstia, però si ets tranquil’.

Triomf del femení

La selecció espanyola femenina de waterpolo que entrena Miqui Oca va passar ahir per sobre del Canadà (8-18) en els quarts de final dels Jocs Olímpics gràcies a un partit molt coral en què Elena Ruiz va marcar quatre dels gols.

Notícies relacionades

Topuria defensa a Abu Dhabi el títol mundial contra Max Holloway

Els punts de Punter alleugen el Barça per batre (90-83) el Villeurbanne

A partir d’aquí, arriben les corbes. Espanya s’enfrontarà demà en semifinals a la duríssima Països Baixos que ahir va guanyar també en el pavelló multiusos de La Défense en el seu partit de quarts davant una estireganyosa Itàlia (11-8).

No és els Països Baixos un contrincant qualsevol per a les espanyoles, que en els últims anys l’han tingut com una de les seves bèsties negres particulars. Va ser el seu botxí en la final del Mundial de Fukuoka del 2023, i també a l’última final de l’Europeu d’Eindhoven. L’enfrontament mesurarà com de lluny està el firmament.