Espanya col·lapsai pateix un dolor insuportable

Espanya va lluitar per no caure al precipici fins que ja no li van quedar forces. Edu Lorrio allargava com podia els braços per mantenir el seu equip agafat a la cornisa. Álvaro Granados, Alberto Munárriz, Bernat Sanahuja i Miguel de Toro serraven les dents i buscaven treure forces on ja no n’hi havia. Felipe Perrone, el capità que s’acomiadava en aquests Jocs, insistia a no deixar caure ningú. I David Martín, el seleccionador, es cargolava a la vora de la piscina, mirant de trobar un simple forat al laberint sense sortida tramat per Croàcia (10-8). Espanya mai es va rendir. Però l’esport no va de justícies poètiques, sinó d’aprofitar el moment.

No hi va haver consol possible per al dolor. Després d’anys esperant que brollés una generació que fos capaç de donar continuïtat a aquella que va ser plata a Barcelona 92 i or a Atlanta 96, l’equip de David Martín ho tenia tot per fer el gran salt: un grup unit, sacrificat, amb moltíssima qualitat, i amb capacitat per suportar la pressió i donar la talla als grans escenaris. Per alguna cosa va ser campiona del món el 2022, i també per primera vegada d’Europa al gener, precisament davant Croàcia, el botxí a París. Però a la piscina de La Défense, i contra aquest equip croat del porter gegant Marko Bijac, la selecció va capitular de la manera més cruel. Ho va fer a quarts, en el primer partit que perdia en la competició, i es quedava així sense medalla.

Croàcia, vigent campiona mundial, es prenia així ja no només la venjança per la final de l’últim Europeu a Split, sinó també per la final dels Jocs d’Atlanta, allà on Espanya es va penjar el metall per última vegada en uns Jocs. Ja han passat ja 28 anys.

Turment

El primer parcial va ser un turment, metàfora d’una de les tardes més fosques del waterpolo espanyol. El primer llançament fallat per Felipe Perrone en l’atac inaugural va obrir el camí d’una extrema pena. Granados, el gran braç executor, també veia com la pilota li feia una ganyota lletja. I davant la falta de fluïdesa, Miguel de Toro, des de la boia, tampoc veia com superar Bijak, que va posar el candau des del minut zero de partit.

David Martín començava a desesperar-se per la impossibilitat de trobar claredat en atac. En defensa, Espanya mantenia el tipus, per molt que dos gols de Marco Jokovic permetessin als croats avançar-se 2-0 al marcador. Unai Aguirre també complia, entre crit i crit. Però el problema arribava cada vegada que els espanyols s’acostaven a Bijak, insuperable.

Espanya no va marcar cap gol fins que van haver passat dos minuts i mig del segon parcial. Un món. Va ser Granados, sempre disposat a donar la cara, el que va aconseguir batre per primera vegada Bijac. Però Croàcia no es va immutar. Unai Aguirre va començar a trontollar sota pals, i ni tan sols una guspira de Bernat Sanahuja, que estava fent un torneig impecable, va fer canviar el partit. Entre Zuvela, Fatovic, el golejador croat, i Vukicevic van portar l’avantatge fins a un 6-2 que deixava els espanyols al peu del cadafal. Tot i així, Perrone es regirava just abans del descans.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

David Martín va intentar canviar el guió, començant amb el canvi de porters i l’entrada d’Edu Lorrio. Una mica van millorar les coses gràcies que Granados i Munárriz van estrènyer el marcador (7-5) malgrat les dificultats ofensives i el creixent desgast de Croàcia, molt intensa i dura en defensa. Espanya va mirar d’aixecar-se de la tomba els cops que va fer falta en l’últim parcial. Però, ni després del 8-7 de Sanahuja, ni després del 9-8 de De Toro, va poder igualar el partit.

Felipe Perrone va sortir destrossat de la piscina. Va ser cruel veure com un equip incomparable, el favorit a l’or, es quedava sense res. Sense consol.