Espanya fa el gran salt i torna a l’olimp de la ‘sincro’

Va obrir la sessió amb els trois coups Ona Carbonell, amb un vestit negre, el bastó colpejant tres vegades contra el terra per inaugurar la funció, i 36 medalles en el record, dues dels quals olímpiques. Devia ser tot un senyal. Ara ja no podia sortir malament.

L’equip espanyol de natació artística (900.7319) va brillar el dia clau, el de la rutina acrobàtica, i va conquerir una medalla de bronze de revàlida. De reconquesta. N’hi va haver prou de veure com la sempre calmada Mayuko Fujiki, la seleccionadora espanyola nascuda a Osaka, saltava junt amb una de les seves assistents, Cecilia, mentre les seves nedadores sortien de l’aigua a punt de plorar. Aquesta vegada, d’alegria. Les acrobàcies al ritme del Lose yourself d’Eminem van crepitar sobre el cel d’un Centre Aquàtic de Saint-Denis convertit una altra vegada en temple per a la sincro pàtria. Al confirmar-se que ni el Japó ni Austràlia les podrien atrapar, les espanyoles ja van poder arrencar a plorar en pau.

"Puc, puc". Això és el que es repetia Iris Tió, una de les grans líders d’equip quan li preguntaven per una medalla prohibida. Era també el que es repetien Alisa Ozhogina, que aquests dies només tenia ulls per a Eva, la seva germana petita; Marina García Polo, que es va endur fins a París els familiars que va trobar en el seu arbre genealògic, i la jove de 17 anys Txell Ferré. I també Lilou Lluís, Meritxell Mas, Paula Ramírez i Blanca Toledano quan no veien el final dels dies d’entrenament, la pressió per complir unes expectatives creades per un esforç gairebé sempre invisible. Per més que els mitjans es bolquessin en elles els dies previs als Jocs, el silenci sempre arriba l’endemà.

Set acrobàcies

Per primera vegada, la rutina acrobàtica es deixava veure en uns Jocs. A més, per dictar sentència sobre unes nedadores que ja venien de completar les rutines tècnica i lliure, esperant arribar amb la millor puntuació possible al dia decisiu davant el risc de l’últim exercici. Qualsevol desequilibri en una de les set acrobàcies per realitzar podia ser fatal.

Això explica la desconfiança d’Espanya després que el primer dia perdessin bona part de l’avantatge que tenien respecte als Estats Units i el Japó [els dos països es van sortir amb la seva després de protestar per unes penalitzacions que van ser corregides a favor seu] en la lluita per la plata i el bronze, les medalles que havien de quedar disponibles davant la gran superioritat de la Xina. Però Espanya, que venia de lamentar un petit error en la rutina lliure, que li va costar un dels temibles base marks, va sortir neta de la guillotina del nou reglament quan més exigida estava.

En el preciós Centre Aquàtic parisenc, passat i present es van entrecreuar. La sensació de déjà vu era constant. Per un dels passadissos caminava orgullosa i resolta Anna Tarrés, l’entrenadora que va portar a la glòria, però també al límit, la sincro espanyola. Des que ella se’n va anar, Espanya no havia tornat als podis olímpics. Amb la seva samarreta vermella de la selecció xinesa i un enorme fermall daurat, ha arrossegat amb el seu mètode les asiàtiques al cim. Va ser ella que va escriure el llibre Quan ser la millor no és suficient.

Notícies relacionades

L’NBA del pare, el fill i Jordi Fernández

El Barça perd Laprovittola per a tota la temporada

Per un altre dels passadissos qui passejava era Andrea Fuentes. Mentre que al seu dia la fama mediàtica se la va emportar en gran manera Gemma Mengual, potser mai hi va haver a Espanya una nedadora de sincro amb més determinació. Fuentes va ser partícip de les quatre medalles que havia guanyat Espanya en la seva història fins als Jocs de París entre equip i duo (tres plates i un bronze). Doncs bé, ha sigut ella la que ha elevat els Estats Units a un altre nivell com a seleccionadora, proporcionant a les nord-americanes la plata (914.3421). I això, malgrat les dificultats. "Nosaltres no tenim cap suport per part del govern i tot ens ho hem hagut de buscar per patrocinadors privats. Les meves nedadores, quan acaben d’entrenar, han d’anar a treballar per pagar-se el pis", va recordar en una entrevista concedida a la periodista Laia Bonals.

Així, davant els ulls d’Anna Tarrés, Andrea Fuentes i Ona Carbonell, la nova Espanya va demostrar que una nova vida era possible.