Craviotto puja al capdamunt de la història olímpica espanyola

"No vull veure una piragua a menys de 50 quilòmetres de distància. Ara el que vull és fer coses d’un pare normal". No són aquestes les declaracions, per humils i despullades d’èpica, que potser diria un oficinista sobre el seu ordinador el dia abans d’agafar vacances, que un espera de qui s’acaba de convertir en el màxim medallista de la història d’Espanya en els Jocs Olímpics.

Però és que Saúl Craviotto és així. És tracta d’un individu a qui, com explicava a aquest diari, no li importa que pel carrer el coneguin més per haver guanyat Masterchef que pels seus incomparables èxits en el piragüisme: "El que m’agradaria que quedés del meu llegat és que he sigut un paio constant i lluitador. I ja està".

La delegació espanyola va arrencar les finals de piragüisme esprint amb dos bronzes, el del C2 500 de Joan Antoni Moreno i Diego Domínguez, resolt en la photo finish, i el del K4 500 de Rodrigo Germade, Carlos Arévalo, Marcus Cooper-Waltz (un altre mite, amb ja tres medalles) i, per descomptat, Saúl Craviotto.

El palista de Lleida va ser or en el K2 500 a Pequín 2008; bronze en el K1 200 a Londres 2012; or en el K2 200 i bronze en el K1 200 en Río 2016; i plata en el K4 500 a Tòquio 2020, amb la mateixa tripulació amb què ha superat l’Everest de les cinc medalles que fins ahir compartia amb un altre llegendari piragüista, David Cal.

Cinc Jocs Olímpics

"I jo més que el nombre de medalles, valoro haver estat en aquests cinc Jocs Olímpics", intercedeix ell, que amb 39 anys ja albira el final, "tampoc estaré tota la vida en una piragüina" malgrat que eludeixi posar-se data de caducitat. I sembla sincer: "Físicament estic bé, faig el que m’agrada, soc un privilegiat... Això és una meravella, estar representant el teu país, aconseguir medalles, fer feliç la teva gent, veure els meus pares plorant... Però no ho sé, potser aguanto un any més, o ho deixo, quan passi les vacances i torni a pujar a la piragua dic, ‘ja està bé, ja està bé’. És que no ho sé".

I aquí torna a sortir el Craviotto persona, l’únic que ell vol ser perquè ni les brillantors ni els galons d’ídol el sedueixen, i pensa en les seves tres filles, Valentina, Alejandra i Olivia: "És que ara no penso en rècords ni en res. Només vull estar de vacances, desconnectar i passar temps amb les meves filles. Ser esportista d’elit comporta moltes renúncies i ara tinc ganes d’estar a casa, de fer coses d’un pare normal i dedicar-los el temps que es mereixen".

Per tot això, el bronze de París és "glòria", tot i que algun dels seus companys en caiac, com Carlos Arévalo, arrufés una mica el nas perquè ambicionaven l’or que es va endur Alemanya al davant d’Austràlia. I celebra la bonaventura del piragüisme espanyol, que sumades les medalles d’eslàlom i esprint, ja és l’esport més fèrtil de la història de l’olimpisme espanyol (22 medalles), superant per una la vela.

"Un gran equip"

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

I això, diu el campioníssim espanyol, sí que el fa feliç, sí que el fa presumir perquè allà se’n compta 22 per ell i per tots els seus companys, capità d’un equip: "No vull que se’m recordi com, ‘mira aquest, que va guanyar sis medalles’. M’agradaria que em veiessin com un tio que sempre ha tingut clar el seu propòsit, que s’ha sabut envoltar, crec que és la meva millor virtut. Que ha sigut prou humil per deixar-me ajudar per un gran equip, per tota la gent que tinc al voltant, pels meus companys... I batallador. Jo crec que aquest és el millor llegat que puc deixar".

Paraula de Saúl Craviotto, llegenda a desgrat seu.